No sé si Xavier Rubert de Ventós deu haver estat «prou bo en els darrers moments per pensar en els altres». Ho deia ell mateix, a ‘Si no corro, caic’. Més enllà dels «més enllà on em precipito», saber estar per als que es queden en el més ençà. De fet, sí que ho sé. Ho explicava la seva filla Xita a ‘La Vanguardia’ en un adeu intens, discret, dolorós i lluminós, lluny d’aquella prosa encartonada que vol parlar amb el difunt com si encara et pogués escoltar. La filla parla d’una comunicació diferent, «sagrada», amb qui ja feia temps que no podia articular un discurs i que, tot i això, en una altra mena de llenguatge, diferent al que Rubert havia conreat en l’esplendor de la seva vida intel·lectual, es mostrava «inèdit i màgic» o, com m’ha confessat una amiga comuna, «lúcid en la penombra».