Ningú surt al front sense confessar ni combregar

Alberto Núñez Feijóo no sap. Ergo, el supera la ignorància. O potser no té cap interès a saber. O el que seria pitjor, no li importa mentir. Déu no ho vulgui com sí que va voler, segons el cardenal primat de Toledo, la Guerra Civil. A propòsit de la bestiesa proferida per qui pot ser president d’Espanya, val la pena recordar el paper de la cúria episcopal espanyola en la més salvatge de les guerres que va assolar la Península al segle XX. És clar que hi va haver excepcions en aquesta cúria, com la del cardenal Vidal i Barraquer, que va defensar la legalitat republicana malgrat haver de fugir d’Espanya per salvar la vida, davant la salvatge cacera de sotanes de l’estiu del 36. Però va ser una excepció. No l’única, però desgraciadament el cardenal de Tarragona era la lúcida veu d’un sector clarament minoritari. Perquè, en honor a la veritat, va ser aclaparadora la posició dels jerarques de l’Església espanyola beneint l’alçament franquista i proclamant que es tractava d’una croada. El cardenal primat de Toledo, Isidre Gomà, també català com Vidal i Barraquer, simbolitza aquest compromís de l’Església amb Francisco Franco, el cop d’Estat i la guerra que va desencadenar. El seu llenguatge no podia ser més explícit sobre el caràcter diví de la guerra. El 13 d’agost de 1936 va enviar al Papa un primer ‘Informe sobre l’aixecament civicomilitar d’Espanya del juliol de 1936’. L’encapçalament ja era tota una declaració de principis. Gomà arriba a citar el cas de la carlina Navarra. «Tothom considera l’actual contesa com una Guerra Santa. Ningú surt al front sense confessar ni combregar». El cardenal Gomà advertia al Papa que, en cas de no mediar Franco, «el triomf de la República hagués implicat la implantació del comunisme». I tot seguit declara la seva passió per qui seria «‘Caudillo de España por la Gracia de Dios’», que és qui «té millors antecedents, el Generalísimo Franco, catòlic pràctic de tota la vida», i que serà «un col·laborador de l’obra de l’Església des de l’alt lloc que ocupa». El cardenal primat Gomà va anar a més en la seva tenaç voluntat de forçar el Papa a prendre partit demanant-li que no mediés per posar fi a la guerra. Els dos bàndols volien exterminar-se mútuament, li deia el cardenal al Papa, i s’havia de prendre partit per un. Després, en les seves pastorals, el cardenal Gomà va batejar repetidament la sublevació franquista com a Croada Nacional. Tot i que en aquest punt va ser superat en vehemència pel bisbe de Salamanca, Pla i Deniel, quan el 30 de setembre de 1936 assegurava: «Té, sí, la forma externa d’una guerra civil, però en realitat és una croada. Va ser una sublevació, però no per pertorbar, sinó per restablir l’ordre [...] Ja no s’ha tractat d’una guerra civil, sinó d’una croada per la religió i per la pàtria i per la civilització». Però hi ha fets que revelen fins a quin punt va arribar el compromís de l’Església amb la guerra de Franco. El cardenal republicà Vidal i Barraquer va promoure una col·lecta per recaptar fons i ajudar clergues i gent de dretes que ho estaven passant malament. Una mateixa col·lecta, presumptament amb la mateixa finalitat, va promoure Gomà per tot Europa. Només a Irlanda es van recaptar 44.000 lliures esterlines. Doncs bé, el cardenal franquista no va destinar aquests diners a pal·liar les necessitats dels perseguits. Ho va invertir tot en material de guerra per dotar més i millor l’Exèrcit franquista.

Ningú surt al front sense confessar ni combregar

A propòsit de la bestiesa proferida per qui pot ser president d’Espanya, val la pena recordar el paper de la cúria episcopal espanyola en la Guerra Civil espanyola

El més llegit