Aquest dia em vaig creuar pel carrer amb Presidentorra, em va costar reconèixer-lo, anava sense càntir ni gorra d’orelleres ni fent ganyotes de guillat, semblava una persona normal, ni tan sols portava taques greixoses a l’abric. Caminava alçat, cosa que li permetia passar quasi per un més dels sapiens sapiens que a aquella hora vespertina passejaven per Girona, d’aquí ve que l’hagués de mirar un parell de vegades per cerciorar-me que era ell. Així, a simple vista, sense que tingués temps d’obrir la boca, no semblava perillós, un castellanoparlant se li acostaria a preguntar-li l’hora -¿es pregunta encara l’hora als vianants?- o una adreça, sense cap temor. Si Dalí es feia el boig quan li venia de gust, bé pot ser que Presidentorra hagi après a fer-se l’equilibrat de tant en tant, simular-ho s’aconsegueix amb una mica de pràctica.