Aquí no hi cabem tots dos, foraster, per Albert Soler

Aquest dia em vaig creuar pel carrer amb Presidentorra, em va costar reconèixer-lo, anava sense càntir ni gorra d’orelleres ni fent ganyotes de guillat, semblava una persona normal, ni tan sols portava taques greixoses a l’abric. Caminava alçat, cosa que li permetia passar quasi per un més dels sapiens sapiens que a aquella hora vespertina passejaven per Girona, d’aquí ve que l’hagués de mirar un parell de vegades per cerciorar-me que era ell. Així, a simple vista, sense que tingués temps d’obrir la boca, no semblava perillós, un castellanoparlant se li acostaria a preguntar-li l’hora -¿es pregunta encara l’hora als vianants?- o una adreça, sense cap temor. Si Dalí es feia el boig quan li venia de gust, bé pot ser que Presidentorra hagi après a fer-se l’equilibrat de tant en tant, simular-ho s’aconsegueix amb una mica de pràctica. El que serà més difícil d’aconseguir, quan es produeixi el cada vegada més proper retorn del Vivales, és la cohabitació en una ciutat tan petita de dos expresidents amb vocació d’herois. Aquest poble és massa petit per a tots dos, foraster, només un té cabuda en aquest costat del riu Onyar, vaquer. Dos galls al mateix corral, per més que el seu comportament hagi estat sempre de gallina, no auguren res de bo. Els pocs llacistes que queden, que ja no saben si manifestar-se o no, ni quan fer-ho, ni on, i encara menys si a favor o en contra del que sigui, per postres hauran de triar entre anar al besamans del Vivales o de Presidentorra en les dates assenyalades. Ningú ha dit que ser llacista sigui fàcil, però això és passar-se de complicat. La lluita per ser l’autèntic presidentmàrtir serà aferrissada. Al principi guardaran les formes, ves quin remei, però no trigarà a aflorar la gelosia, que també els herois de fireta tenen la seva vergonya, més aviat poca, i no els agrada que un altre els faci ombra. Presidentorra exerceix actualment de virrei a Girona, es dedica a cobrar el seu sou d’expresident i a acudir als actes que li asseguren que són culturals, ell què sabrà el que és un acte cultural, el cas és anar-hi i deixar-se veure, si pot ser sense dur a terme accions més enllà de les seves capacitats, com beure en càntir. En got, sempre en got, i no gaire ample, no fos cas que vessi la taronjada i un assistent hagi d’assecar-li la barbeta. Quan TV-3 va dedicar la cançó de Paquita la del Barrio ‘Rata de dos patas’ a la seva nèmesi Vivales i a ell ni tan sols ‘Viejo rabo verde’, de la mateixa cantant, Presidentorra va entrar en combustió, va entendre que el seu monopoli com a presidentmàrtir estava amenaçat. El silenci serà eixordador quan en algun carrer estret de la vella Girona es trobin per fi cara a cara els dos herois, el que va ser capaç de penjar una pancarta durant un parell de dies i el que va proclamar una republiqueta de pocs segons. Els vianants correran a refugiar-se als portals, els veïns barraran portes i finestres, els ciclistes continuaran sense aturar-se als semàfors i per damunt dels dos contendents volaran en cercle les gavines, que a Girona no tenim ni corbs ni voltors. Serà difícil dilucidar quin dels dos és el lleig i quin el dolent, tots dos van sobrats de qualitats. Del que no hi ha dubte és que, si un dia van infringir la llei com facinerosos del llunyà oest, va ser per un grapat d’euros.

El més llegit