El fenomen ja té un nom en anglès, per la qual cosa ja existeix com a fenomen. Es tracta dels ‘fasters’, aquelles persones, joves principalment, que acceleren als seus dispositius tecnològics la velocitat de reproducció de les gravacions per guanyar més temps, creuen. Fins ara només ho feien amb els missatges d’àudio de WhatsApp, que escolten a més velocitat impacients perquè s’acabin aviat, però sembla que ara aquest costum ja s’estén a qualsevol gravació audiovisual que circuli per la xarxa. Pòdcasts, pel·lícules de cine, sèries de televisió i, fins i tot, la música són escoltats pels denominats ‘fasters’ a més velocitat de la que es van rodar o van gravar per, segons ells, guanyar temps al temps i poder disfrutar de més productes dels que disfrutarien reproduint-los a la seva velocitat de gravació, segons es recull en aquest reportatge d’EL PERIÓDICO DE ESPAÑA. Vist així, sembla una postura intel·ligent, el problema és que això ja es va inventar fa temps i no serveix. Accelerar el temps no augmenta la vida, al revés, la comprimeix i fa que passi més ràpid. Abans que arribessin els ‘fasters’ ja hi havia gent que llegia en diagonal o saltant-se paràgrafs dels llibres per poder llegir més i persones que escoltaven a més revolucions els discos o que veien fragmentàriament les pel·lícules creient que així guanyaven temps al temps i podien escoltar més cançons i veure més cine.