La pau a Ucraïna necessita carros i diplomàcia

Idealment no hi hauria d’haver guerres i tots els conflictes s’haurien de resoldre per vies pacífiques, donant per fet que tots compartim un mateix codi de conducta. Però la tràgica realitat és que Vladímir Putin, i altres de la seva escola, no opina que aquesta sigui la millor manera de defensar els seus interessos. Per això, com passa en el cas d’Ucraïna, no té objeccions a utilitzar la força per imposar el seu dictat, sense que el dret internacional, les normes més bàsiques de la guerra o la més elemental exigència ètica li semblin límits infranquejables a la seva voluntat de poder. En aquestes circumstàncies, els que continuen apel·lant a la negociació, la mediació i el diàleg com a úniques vies per restablir la pau, mentre consideren inacceptable tot recurs als instruments de força, acaben atrapats en un exercici que bascula entre la ingenuïtat i l’escapisme. Tot això trufat d’un inocultable sentiment de superioritat moral, que els porta a qualificar de bel·licistes irredempts qui entenen que no sempre n’hi ha prou amb les bones intencions per frenar els violents. Ingenuïtat, més o menys sincera, perquè s’entossudeixen a viure en un món irreal en què pressuposen que ningú desitja el que és d’altri i en què tots estem disposats a complir estrictament les regles de joc que ens hem donat per conviure en pau, sense que sigui necessari comptar amb un mecanisme de vigilància per comprovar que així és i un instrument de càstig per qui se les salti. Escapisme, per instal·lar-se en una tan genèrica com inefable apel·lació a la diplomàcia –alguns afegeixen que ha de ser «de precisió»–, sense arribar mai a concretar quina és la modalitat que als altres se’ns escapa, sigui per falta d’intel·ligència per arribar a la seva altura o per falta de voluntat per fer servir els mecanismes de resolució de conflictes que ja tenim. Defensar la pau al món real significa entendre que és necessari recórrer simultàniament als instruments diplomàtics i els de força. Els primers per explorar totes les vies possibles per evitar l’esclat de la violència i, si això no ha sigut possible, per mirar de reduir el seu impacte i restablir la convivència. Els segons com elements de dissuasió, per intentar frenar les temptacions bel·licistes, i, si amb això no n’hi ha prou, per castigar els que s’entossudeixin a optar per la violència. I ja que en el cas d’Ucraïna ha sigut Putin qui, després d’haver reconegut que hi havia elements positius en la resposta de Washington i Brussel·les al seu requeriment de renegociar un nou ordre de seguretat europeu, va arruïnar qualsevol possibilitat d’entesa envaint un país sobirà, sembla inevitable haver de recórrer a la força per evitar mals encara majors. És Putin qui fins avui ha rebutjat qualsevol proposta de negociació, per considerar que encara té marge de maniobra per millorar la seva posició sobre el terreny abans d’haver d’asseure’s a negociar un acord. Amb aquesta idea està completant la instrucció dels prop de 300.000 efectius que ha mobilitzat forçosament des de l’octubre passat, pensant en una nova ofensiva. Des d’aquesta perspectiva, sense caure tampoc en l’error de pensar que Zelenski i els seus són criatures angelicals, entregar armes a Ucraïna és apostar per la pau. Tret que apostem per acceptar la llei del més fort com a regla de joc, beneint passivament els seus exabruptes violents, i que ens acontentem a esperar que en algun moment li vingui de gust parlar en lloc de matar.

El més llegit