La nena de set anys que posa davant el fotògraf, a Nova Orleans, l’any 1914, la nena que observa aquella càmera, potser una Contessa Nettel amb plaques de vidre, a l’estudi del fotògraf, és la mateixa dona de cent quinze anys que mira a l’objectiu de la càmera digital, potser un telèfon mòbil, a la Residència de Santa Maria del Tura, a Olot, el 2023. El somriure de Maria Branyas és el mateix, una lleugera inclinació dels llavis fins, tibats amb timidesa a les comissures, i també la mirada és idèntica, uns ulls inquiets i alhora serens. La nena Maria té un pentinat a la manera del Príncep Valent, una mena de casquet que li cobreix el cap, amb el serrell a l’alçada de les celles. La besàvia Maria té els cabells blancs, però ara els du lleument tenyits d’un gris discret, no gens esclarissat (com passa sovint amb els ancians), sinó encara voluminós i elegant. La nena du un vestit blanc, per sobre del genoll, amb mitjonets fins a mitja cama i sabates de xarol. La besàvia, una brusa de color beix amb una B (de Branyas) brodada en una butxaca i una rebeca. La nena Maria està envoltada dels pares i dels germans (dues noies i un noi); la besàvia Maria, sola, bufa les espelmes, un 3 de març, cent quinze espelmes simbòliques (un 1, un 1, un 5), mentre, fora de càmera, l’observen dos fills (un altre va morir amb més de 80 anys), onze nets i tretze besnets.