Diu l’aforisme que si vols que alguna cosa es faci l’hi demanis a una dona ocupada. Potser ha arribat el moment de deixar de demanar-los tantes coses a les dones ocupades, i començar a repartir tasques, responsabilitats i marrons. «No puc amb la meva vida», diu el lema d’una de les dessuadores més venudes aquest Nadal. Si te l’ha regalat algú que mai s’ofereix a donar un cop de mà, malament. I pitjor si, com em va passar a mi, ets a un ‘click’ de comprar-te-la per a tu mateixa perquè t’hi veus molt representada, fins que t’adones que presumir d’existència arrossegada no resulta tan graciós. Graciós és veure de nou ‘La vida de Brian’, un assumpte pendent des de fa massa temps, o la sobretaula del dinar amb les amigues que posposes i posposes. Si dius «no puc amb la meva vida» amb un somriure i una picada d’ullet estàs buscant que t’endossin una altra tasca més, i la faràs amb eficàcia. El cansament, l’única medalla que ens posem amb orgull. Sembla que només podem viure esgotades, però no.