Farà cosa d’un parell d’anys, l’escriptor Miguel Ángel Hernández va reivindicar les beatituds d’una becaina després del dinar a ‘El don de la siesta’. I a fe que si l’hàbit arriba a dominar-se i no al revés, aquesta becaina ximpleta reconcilia el cos amb la seva biologia, multiplica la jornada en dos i, sobretot, dedica una ‘botifarra’ colossal a l’obsessió mercantilista de la productivitat. El repòs després del menjar està mal vist. Es considera el privilegi inútil de gent ociosa; i potser també viceversa, la regalia ociosa de gent inútil. Aquí som molt partidaris de la migdiada, és clar, però alhora ens preguntem qui se la pot permetre, assalariat o autònom, com no sigui diumenge, desconstruït al sofà després del pollastre rostit. I a sobre, cal sobreposar-se després al rampell de melancolia.