Ens debatem entre l’observació astorada d’un ball provocatiu, el rebuig a un tipus de relació pública que sembla tirar a terra (lletres incloses) qualsevol tipus de respecte envers la dona, l’empoderament que les noies diuen que experimenten quan el practiquen i l’històric rebuig social a les danses que són un mirall més o menys explícit de l’acte sexual. Reconec que em perdo amb tanta nomenclatura i que em costa distingir entre el ‘perreo’, el ‘twerking’ o aquest de què ara parlem, el ball del xoc del ‘denbow’, perquè em vaig quedar ancorat en un 'reggaeton' que, pel que sembla, ja és una cosa antiga. Tot ho veig igual, és a dir, “moviments de maluc sensuals amb les cames flexionades”, que és com en parla el Termcat. I afegeix: “Ball sexualment provocador d’origen llatí”. Qualsevol esquinçament de les vestidures morals, passat pel diccionari, es converteix en arqueologia en el moment en què es defineix. El que em sorprèn més del fenomen no és la invocació de la sexualitat, sinó el fet que provingui d’una generació que ha estat educada en contra dels estereotips masclistes que es reprodueixen en aquests balls. Sorprèn quan són les mateixes noies les que afirmen que ho fan sense cap més connotació i sense la consciència discriminatòria que molts hi podem veure.