Dues forces icòniques van irrompre en el panorama internacional el 2017. El primer va arribar al poder després d’una campanya de soroll i fúria, excitant la por i l’odi. La segona va arribar a la presidència insuflant optimisme, una presència carismàtica que feia olor de frescor, il·lusió i compromís. Davant el poder autoritari de Donald Trump, trufat de mentides, bravates i extravagàncies, Jacinda Arden exhibia el poder pròxim, empàtic i progressista. Mentre ell s’erigia en el referent del masclisme rearmat i actuava com un piròman racista, ella era el rostre jove de l’èxit feminista i abraçava la solidaritat i la diferència. Un encoratjava l’onada de populisme conservador que sacsejava el planeta, ella es perfilava com l’avançada d’un contrapès possible. La dissonància ha acompanyat els dos personatges fins al seu (per ara) comiat polític. Si Trump es va agafar al poder fins a encoratjar una teoria falsa de robatori de vots i va incitar a la insurrecció, Arden ha anunciat la seva renúncia fent gala d’una inusual sinceritat: no se sent amb prou energia per complir la seva comesa. El comiat del primer va procurar cert alleujament democràtic. Inevitablement, la renúncia d’Ardern produeix cert neguit.