Borja Sémper: centrista, guapo i centrat

El polític és l’únic animal que ensopega una dotzena de vegades amb la mateixa pedra. Les que facin falta en realitat. Borja Sémper va marxar del PP trist, però amb un somriure de melancolia que envejaria un odontòleg; però ara torna alegre i, no obstant, no sembla del tot el mateix. Potser esperava un retorn amb més llustre, però Alberto Núñez Feijóo l’ha designat portaveu de la campanya electoral del pròxim maig. El líder del PP, que desperta l’entusiasme d’una colonoscòpia –potser és absolutament necessari, però molt pocs l’experimentarien amb plaer–, busca que Sémper pasturi el moderantisme dels candidats de totes les capitals i províncies espanyoles. Perquè Núñez Feijóo vol moderació: en la moderació hi ha la majoria socioelectoral que suposadament el portarà a la Moncloa. Sémper era moderació i doblement meritòria quan es va passar més de 15 anys de la seva vida amenaçat per ETA i sota protecció policial. És difícil veure una pintada al teu carrer que t’anuncia el teu imminent assassinat i guardar la compostura, però Sémper ho ha fet. Potser per això mateix, perquè en el seu compromís polític va incloure mirar a la mort cara a cara durant lustres, Sémper pateix, en canvi, certa repugnància pel politiqueig roí i atrabiliari, per l’estratègia de l’enfrontament caïnita i la desconstrucció de l’adversari polític com a enemic moral. Les taxonomies polítiques venen i van. Ara, amb motiu de la seva resurrecció política, el qualifiquen com un valor sorayista dels que Núñez Feijóo està rescatant amb compte. Però ¿què té a veure Sémper amb això? El seu referent és i ha sigut sempre Gregorio Ordóñez. El 1993, amb 17 anys, va començar a militar a Noves Generacions. Dos anys després ja va ser tinent d’alcalde de l’Ajuntament d’Irun gràcies a un acord entre el PP i el PSOE. A Irun va estar ni més ni menys que 15 anys. Des del 2003 era diputat al Parlament Basc i entre el 2013 i el 2020 va ser el portaveu del seu grup. El cert és que, tot i que va intentar inserir-se en la política nacional a través de les eleccions generals, mai va aconseguir sortir diputat per Guipúscoa. La seva voluntat d’obertura del PP basc –impulsant, per exemple, una reunió entre la direcció del PP basc i la del PNB– ha sigut molt lloada a la resta d’Espanya, però els seus resultats a Euskadi no han lluït gaire. Probablement arribava tard. El cert és que el gener del 2020 Sémper va decidir tocar el dos. No li agradava el PP que entre dubtes hamletians i martellades en fals esculpia Pablo Casado. Finalment va intuir que amb Vox al costat (dret), venent essències patriòtiques rodones com truites de patates, Casado acabaria inclinant-se per les arengues ‘rojigualdas’ d’Isabel Díaz Ayuso i per «la batalla cultural d’un centre radical» davant esquerrans i nacionalistes i, sobretot, davant el Govern de Pedro Sánchez, que enarborava Cayetana Álvarez de Toledo. En el fons el que intenta Núñez Feijóo és una unió hipostàtica d’una dreta civilitzada i centrista per la qual votarien les classes mitjanes urbanes i una dreta populista, insolent, apocalíptica i que creu més en la llibertat (la seva abans que res) que en la democràcia. Una unitat sagrada i galaica per forjar entre exvotants del PSOE i exvotants de Vox. Borja Sémper és un reforç en aquest miraculós encadellat, un Tom Cruise basc per a aquesta missió impossible.

El més llegit