Sanitat pública: una aigüera que vessa

Les nostres urgències, CAPs i hospitals estan desbordats. Dèiem que era com a conseqüència d’una allau d’infeccions respiratòries: bronquiolitis, covid i grip, però això sol no ho explica tot. El cert és que el nostre i altres països amb Estats del benestar desenvolupats estem patint una crisi que, en el nostre cas, està agreujada pels antecedents de les fortes retallades i de l’impacte de la covid sobre un sistema sanitari de què ens omplíem la boca dient que era un dels millors del món i dels més eficients. Això era cert, però a costa de l’esforç dels nostres professionals. La corda, de tant tensar-la, s’ha trencat. Mireu, això, en mala comparació, és com una espècie d’aigüera. Tenim una aixeta per la qual entra l’aigua i un desaigüe per on surt. Mentre estan equilibrats entrada i sortida, l’aigüera no vessa. Ara bé, si s’obre massa l’aixeta o el desaigüe s’estreny, l’aigüera se sobrepassa i ja tenim l’entollament assegurat. Sembla que el volum i la complexitat dels pacients s’ha incrementat i la nostra capacitat d’atendre la demanda ha descendit com a conseqüència, entre d’altres, de la insuficiència de personal sanitari. Certament, la pandèmia ha provocat que molts pacients crònics no hagin rebut la mateixa atenció que abans i s’hagin descompensat i això incrementi la demanda actual. La posada en marxa de consultes telefòniques no resol problemes, com a molt els ajorna, tot i que pot baixar la pressió burocràtica o de consultes banals. Tot apunta que aquesta insuficiència de professionals pot haver reduït la capacitat de resolució de la primària i haver repercutit sobre l’atenció hospitalària. Posar altres perfils professionals que no siguin mèdics i infermers hi ajuda, però no arregla el problema. L’aixeta brolla molt més i el desaigüe ha baixat la seva capacitat d’evacuació. El fet és que l’entorn ha canviat. Estem davant una crisi estructural. La nostra societat està més envellida. Ens falten metges i infermers. Cal replantejar-se el sistema sanitari, no per posar pedaços, sinó per refer-lo de ple. Caldrà modificar moltes coses, però des de la salut pública cal remarcar dos aspectes. És necessari reorientar l’atenció primària potenciant l’enfocament comunitari alineant atenció primària, salut pública i serveis socials, per anar a l’arrel dels problemes, aigua amunt, on és l’origen de la malaltia, i no limitar-nos a ser reactius. Podem reduir molt notablement la càrrega de malaltia tenint en compte que el seu principal origen ve donat per entorns socials i conductes previsibles i millorables. També és necessari centrar-nos en la desmedicalització de la sanitat. La medicalització és el procés mitjançant el qual la medicina expandeix el seu àmbit d’actuació ocupant aspectes de la vida personal i social de la gent que anteriorment no havien estat sota la seva acció i que està demostrat que és font d’important iatrogènia. En qualsevol cas, en moments de crisi no és assenyat fer coses que no toca fer. Baixar el flux de l’aixeta i eixamplar el desaigüe, és a dir, curar-se en salut i incrementar professionals. Una altra cosa és posar pedaços.

El més llegit