El pensament únic del feminisme

¿Què és una notícia falsa? ¿Com es garanteix la llibertat d’expressió si no es permet parlar de tot? ¿Per què no es pot parlar de denúncies falses en violència de gènere o d’alienació parental, i debatre contra el «pensament únic del feminisme ‘mainstream’»? Aquestes van ser algunes reflexions que Vox em va plantejar en la renovació del Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere, al qual vaig assistir. Per descomptat, no volia fer una de les meves classes explicant què és una notícia falsa. Qui té un càrrec públic al Congrés ho sap o hauria de saber-ho. Més d’una vegada m’he enfrontat a la mateixa pregunta. A veure, tothom pot parlar del que vulgui. De fet, fa mitja vida que escoltem allò de les denúncies falses, que les dones denuncien tard o que hi ha mares dolentíssimes. I ningú és a la presó. El cert és que una cosa és la llibertat d’expressió i una altra és el dret constitucional a rebre informació «veraç», i per a això estan les dades oficials, l’ètica periodística i un codi deontològic en la professió. Però el mateix hauríem d’aplicar en les nostres converses familiars o d’amics. ¿El feminisme és ‘mainstream’? Quan vaig a cases de víctimes no veig això. Però si el feminisme és ‘mainstream’ també podria ser-ho el nacionalisme, ¿no? Fins i tot donant-ho per vàlid, ¿té el feminisme un pensament únic? No. El que hi ha és una agenda única marcada pels drets humans, una línia vermella que no s’ha de depassar. ¿Diem ara a les Nacions Unides que van fomentar el pensament únic al redactar la Declaració Universal de Drets Humans? Que jo sàpiga, és fruit del consens per a la convivència i el respecte mínim a les persones. I el mateix passa amb el Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació Contra la Dona o Conveni d’Istanbul. Si hi ha només una denúncia falsa a l’any, però la comento en 50 declaracions, la gent pot pensar que hi ha més d’una denúncia. En canvi, si callo que hi ha més de 20.000 condemnes per violència de gènere, la gent no sabrà la veritable dimensió del problema. Insisteixo. Es pot parlar del que es vulgui. Jo puc dir que les vaques volen, però la ciència em demostrarà, de manera objectiva, que no és així. Si jo ho nego i faig el ridícul, el problema el tinc jo, no la ciència. Per aquesta regla de tres, ¿diríem que són pensament únic, les normes de trànsit? Seria una bogeria si cadascú imposés el que li anés bé. Un altre exemple. La veritat en un diagnòstic és vital davant una malaltia. Em poden detectar càncer, però serà diferent si estic en estadi u o en el quatre. O puc afrontar una operació ginecològica, però em quedo més tranquil·la si em confirmen en un diagnòstic si m’operaran d’ovaris, de l’endometri o de l’úter. Les dades oficials, la ciència o els drets humans no imposen un pensament únic, sinó l’únic pensament possible per evolucionar sobre certeses, garanties i justícia. Altrament, estaríem encara en els inicis de l’evolució humana... Tot i que de vegades sembli que estem en una involució amb determinades reflexions.

El més llegit