Lola Flores i la llibertat íntima

Lola Flores va néixer fa 100 anys, va morir fa gairebé 30, és el segle XX en estat pur i encara així hi ha ecos del seu taloneig que encara ressonen avui. Segueixen vius perquè la seva empremta com l’ADN va resistir als temps i va calar no només en la seva família biològica, sinó també en el món de l’espectacle, sinó en la cultura que impregna les generacions i, com en un cursa de relleus, passa el testimoni sempre cap endavant. Hi ha un alguna cosa en una icona com Lola que fa que el seu nom continuï flotant en l’aire malgrat que no hi ha hagut operacions de màrqueting ni ocasions especials per reivindicar-la. N’hi ha prou amb un aniversari rodó, el de la mort, o el del seu naixement ara, perquè recordem el que va significar per al país quan no hi havia repercussió mediàtica però tampoc lluita per l’atenció de l’audiència, no existia TikTok però TVE el veia fins a l’últim habitant amb televisor. Mirar cap als temps de Lola i el seu encanteri és adonar-se que ella ja trencava esquemes sense que ens n’adonéssim, ja normalitzava el sexe i l’homosexualitat, ja empoderava la dona, ja dibuixava la societat en la qual ens convertiríem. Va ser un mem, un GIF, abans que existissin els mems i els GIFs, però sempre lligada a les seves arrels en el bo i en el dolent, allà queda la història per recordar la seva relació amb el franquisme o els seus problemes amb Hisenda. #EquipLola A casa mai hem sigut de Lola Flores; érem més de Rocío Jurado, com si ara haguéssim de triar entre #TeamShakira i #TeamCyrus, la sessió de Bizarrap o la de ‘Flowers’. No era una qüestió de veu: dos estils de cançó folklòrica, dues personalitats que es menjaven l’escenari, que posaven lletres a emocions atrapades als cors de milions de dones que no podien o sabien com cantar-les. Però la veu és una cosa, el sentiment... Ai, el sentiment. Lola Flores va connectar amb una cosa més rara i preuada, la llibertat íntima. I és que de Lola no ens quedàvem amb la seva veu, sinó amb la seva manera de fer el que li donava la gana, això és el que transmetia. L’alegria de viure a la seva manera, que no ha de significar ser irreverent o transgressor. La seva figura emanava llibertat, la llibertat d’una dona, des de la punta dels cabells fins a l’últim fil de la seva bata de cua. La posada en escena, Lola la portava de fàbrica dins i fora de l’escenari: els rajos d’energia que desprenen les noves dives globals beuen d’aquest corrent màgic amb el qual bomba el cor, com si fos un secret vell, de boca en boca, el lloc exacte on hi ha la vàlvula que dona sentit a aquestes actuacions electritzants. El ‘duende’, que en diria Lola Flores. En temps de TikTok Imagineu per un moment que hagués nascut als 2000, que hagués crescut amb YouTube i Spotify, amb la globalització de músiques i estratègies comercials, amb plataformes infinites per multiplicar el seu geni. ¿Seria la reina del ‘perreo’? ¿Què hauria dit, fet, davant les onades reaccionàries masclistes? ¿Hauria adoptat un perfil més ideològic? La nova feminitat sens dubte tindria una aliada de conseqüències imprevistes: la seva desimboltura i naturalitat sembla, a dècades vista, la millor carta de presentació per trencar les cotilles que encara ens asfixien. Hauria trencat els tabús de la pressió estètica com han fet Rosalía i altres icones pop en moments puntuals de la seva carrera, hauria enviat missatges inspiradors a les més joves... o no. Mai ho sabrem, però la seva història, en el seu context, ens posa davant un mirall de tot el que podem arribar a ser, de com podem arribar a sentir-nos i del poder massa vegades desdenyat de moure engranatges que té la cultura pop.

El més llegit