Una vegada i una altra

Increïble. Ha tornat a passar. Volia escriure la columna dimarts, però al final dimarts em va fer mandra, i després la volia escriure dimecres, però va arribar la nit i tenia mal de cap. Al final no sé què ha passat que, entre una cosa i una altra, ja és divendres una altra vegada i la columna està per fer. Al final, entre una cosa i una altra, torno a teclejar amb presses, just ara, amb el ja clàssic menú de Bollycao, ametlles i Nestea a l’hora de dinar. No puc entendre com ha tornat a passar. No pot ser que no pugui. No puc jurar, perquè em conec, que no tornarà a passar. Després m’estranyo quan estic mirant un partit i un jugador comet el mateix error una vegada i una altra. El futbol és ple d’aquest tipus de jugadors. Alguns són fins i tot boníssims, dels millors. Mendy, Carvajal i Rudiger, per exemple, els del Madrid, són signants habituals de passades prohibidíssimes a la sortida de pilota. Tant és així que em pregunto com han aconseguit arribar a la superelit amb aquests errors de concepte tan flagrants. Quantes vegades ses deuen haver dit –com jo amb allò d’escriure la columna amb marge– que no tornaran a equivocar-se; quantes vegades es deuen haver conjurat i recordat aquest llast i quantes vegades ens queden per tornar a veure’ls equivocar-se. Potser és que són així, incorregibles, incapaços d’utilitzar la balança que mesura el risc i la recompensa. Potser no és exactament un error; potser això és de vegades una tara que crida l’atenció però a llarga suposa una fortalesa. Potser és que davant l’automatisme de la repetició sempre queda en el futbol i l’ésser humà una esquerda per a la intuïció. Potser el futbol és una lluita contra la tendència natural, si és que hi ha alguna cosa natural en aquest joc en què l’habilitat no es mostra amb les mans, sinó amb els peus. Un tro Davant el dubte irromp de tant en tant, com un tro, una certesa. Al Barça, l’entusiasme de Gavi és una certesa. Gavi es troba en aquell moment vitamínic que alguns experimenten en l’adolescència: ho té tot per conquerir i ho vol conquerir tot ja, i se li nota i no li importa, el mouen la ràbia i el desig. Quan competeix se li posa aquesta cara de nen pícar que vol una cosa que li neguen i l’atrapa i no la deixa anar, com sigui, i se li encenen les entranyes i li ve forta la fam del mil·lenni. Molt pocs futbolistes he vist competir com ell, amb la fam del mil·lenni. Als que som vells prematurs i vivim cansats, mastegant les lentes derrotes, ens impressiona aquesta rebel·lia i aquesta efervescència. Potser la vam tenir un dia, aquesta efervescència. La meva primera columna la vaig escriure molts dies abans. Em cremava a l’ordinador. No podia esperar que arribés l’hora acordada per enviar-la. Gavi tenia dos anys llavors. No crec que la llegís. Mantenir aquest entusiasme juvenil és una de les dificultats més grans del negoci. De fet, aquesta voracitat sostinguda en el temps ha sigut la diferència fonamental entre Messi i Cristiano respecte a la resta d’estrelles de la seva generació. Alguns van ser igual de bons en algun moment. Cap va aconseguir ser-ho durant tot el temps. Passa amb tot. El mes passat va debutar la mascota del Ceuta. És un verat, es diu Caballati i en aquesta Copa ha viscut els seus instants de glòria. Està triomfant, però compte, serveix per a la mascota, per al futbol i per a la resta: el complicat no és arribar ni agradar ni tornar, sinó mantenir-se una vegada i una altra.

El més llegit