Ja fa molt temps que els barcelonins, tot i que aquí podria incloure’n molts que no viuen a Barcelona, es mantenen en l’opinió que des de ja fa uns anys la nostra és una ciutat que viu torturada per una crisi existencial, abatuda a causa d’una pseudodepressió i que es lamenta del que ara és versus el que abans havia sigut. Hi ha qui continua enyorant aquella Barcelona creativa, referent al món de la moda, el disseny, la restauració i altres facetes que definien a aquesta ciutat com una capital cosmopolita, jove i amb grans oportunitats. El turista, de manera lenta però gradual, va començar a venir després de les olimpíades i en aquest segle l’ocupació de la ciutat es va transformar en allau, que va canviar molt les coses. Algunes per bé i altres per malament. Molts veïns van ser desplaçats dels seus barris per deixar pas als turistes i la despersonalització d’algunes zones ha arribat per quedar-se. Gran part del centre històric està ocupat per gent de tot arreu menys de Barcelona. La ciutat ha crescut en una única direcció i el turisme s’ha transformat en la font d’ingressos principal, per la qual cosa la ciutat està atrapada entre la necessitat de sobreviure a base dels diners estrangers i la necessitat de preservar una Barcelona envejada en altres temps per l’avantguardista de moltes de les seves iniciatives.