Tres fractures, per Josep M. Lozano

Otto Scharmer, professor del MIT, resumeix la situació actual dient que vivim immersos en tres fractures simultànies. Una fractura ecològica (dels humans amb la natura), una fractura social (dels humans entre sí) i una fractura espiritual o cultural (dels humans amb sí mateixos). La peculiaritat de l’anàlisi de Scharmer resideix en el fet que considera impossible poder resoldre les tres fractures per separat. Al contrari: estan tan relacionades entre si que no en podrem resoldre cap si no resolem també les altres dues. La fractura ecològica ha esdevingut un tema central de les nostres agendes i gairebé sembla una obvietat. Una obvietat per a les agendes, però no tant en les decisions polítiques i empresarials, ni en les formes de la vida quotidiana. Ara bé, la qüestió és que abordar aquesta fractura no ens demana només canvis de comportament, d’hàbits i de prioritats; ens demana també canviar els nostres patrons mentals, atès que la crisi no és, estrictament, ecològica, sinó sistèmica. I ens cal aprendre –i ens cal fer-ho de pressa– a pensar i decidir en clau sistèmica. Per posar-ne només un exemple: ja podem millorar la nostra sanitat i augmentar-ne les infraestructures, que, si no entenem que la salut humana està interrelacionada amb la salut animal, els equilibris ecològics i el canvi climàtic, posar el focus només en les necessitats –òbvies– d’inversions en sanitat només farà que hàgim d’augmentar la despesa fins a l’infinit. La fractura social pot anar adquirint nous perfils. No tan sols les dissortadament clàssiques qüestions referides a la pobresa i la desigualtat, sinó també, per dir-ho en paraules del papa Francesc, els descartats, gent que no necessàriament es troba en situació de pobresa, però que és fora dels circuits de la societat tecnològica emergent. O, en expressió de Bauman, vides malbaratades, sobreres. Les crisis institucionals que veiem a les democràcies liberals no tan sols reflecteixen una barreja de polarització social i obsolescència institucional, sinó que amaguen una realitat social subjacent de vides descartades i malbaratades. Potser amb subsidis, però descartades i malbaratades. Però, així com de la fractura ecològica i de la fractura social n’hi ha consciència, propostes i mobilitzacions, de la fractura espiritual en veiem símptomes, però gairebé encara no gosem posar-li nom ni mirar-la de cara; només arribem a preocupar-nos per reaccionar als símptomes. Per cert: si algú encara viu mentalment al segle passat i ‘espiritual’ li fa nosa o li activa la sospita dels seus prejudicis envers la religió, com si fossin el mateix, que li digui fractura anímica si així es queda més tranquil. En qualsevol cas, no tan sols vivim una emergència climàtica, sinó que vivim també una emergència espiritual (o anímica). Ho veiem en les crisis emocionals i d’identitat entre els joves, en el malestar vital que palesen diversos indicadors socials o en el desconcert de l’educació. Perquè, com més sistèmica és una crisi, més implicacions personals i relacionals té. I això ve acompanyat per una certa fallida de les institucions que en el passat permetien elaborar l’articulació dels projectes i els vincles vitals, que queden en mans de l’atzar o de la sort. És clar que hi ha molta gent activa i compromesa en aquest àmbit, que fan un treball ingent. Però encara no hem arribat a vincular l’emergència climàtica i la social a l’espiritual (o anímica). Per això no ens ha de sorprendre la iniciativa recent de proposar no tan sols objectius de desenvolupament sostenible, sinó també, vinculat als anteriors, un projecte global sobre objectius de desenvolupament interior (innerdevelopmentgoals.org). Vivim tres fractures: l’ecològica, la social i l’espiritual. El primer pas per abordar-les és reconèixer i diagnosticar que no en podrem resoldre cap sense afrontar i integrar les altres dues.

Tres fractures

Les falles ecològica, social i espiritual estan tan relacionades entre sí que no en podrem resoldre cap si no resolem també les altres dues

El més llegit