Pablo Llarena: Piqué i Shakira en versió procés

A mesura que s’allunya el 2017, en l’imaginari col·lectiu es confonen els cognoms judicials rimats de Llarena, Marchena i Lamela. Van combatre acarnissats un procés més caducat avui que el Brexit, en l’imperi dels clics. Presumeixen d’haver derrotat l’independentisme, l’inoblidable Carlos Lesmes l’hi va deixar anar al Rei en nom de tots ells en la inauguració de l’any judicial, però va ser una victòria per avorriment sobre la hipèrbole del Barça-Madrid. Amb l’independentisme relegat a pàgines interiors i una Catalunya més espanyola que mai segons les enquestes, cavalca de nou Pablo Llarena. L’instructor de les causes al Suprem és un home amb una missió, revitalitzar el procés cada vegada que decau, tot i que li costi la recriminació de la divertida María Jesús Montero. La popularitat del jutge amb residència ultratjada a Catalunya sempre va dependre de Carles Puigdemont, i ara més que mai. L’esclavitud mútua ha perdut dramatisme, cada vegada costa més prendre’s seriosament qualsevol dels dos protagonistes. Aquesta parella de dret ja només pot oferir una versió del duel entre Piqué i Shakira per a teatres de províncies. De Llarena no només sobreviuran les interlocutòries i ordres d’extradició rebutjades fins a dia d’avui a Bèlgica, Alemanya, Itàlia i el Regne Unit. També ha patit les banderilles de TV-3 en abundants esquetxos del programa satíric ‘Polònia’, en què l’intèrpret del jutge es dirigeix a l’audiència al crit de: - Catalans, catalanes, sediciosos tots. En efecte, el to rima amb el Twitch de Luis Enrique des de Qatar: - Bona nit, amics; bona nit, enemics. Aquests dos personatges no només concorden en l’estrepitós fracàs de les seves propostes, perquè Llarena es va inventar una rebel·lió que només era un «somieig», al ser traït pels set jutjadors del procés, incloent-hi el seu cap Marchena. L’enjuiciador i l’exseleccionador entronquen amb el genuí estil espanyol d’«això ho arreglo jo amb dues puntades de peu», o el «si a mi em deixessin...». Per això l’instructor s’oblida de traduir una euroordre a idiomes estrangers, convençut que la pecadora Europa milloraria la seva estatura moral si s’homogeneïtzés en l’invicte castellà. En cap cas s’ha d’entendre aquest retrat com una impugnació a l’heterodòxia. És interessant que floreixin espurnejants personatges contracorrent, disposats a equivocar-se amb reiteració per tal de mantenir les seves idees, convençuts que tots els altres països condueixen en la direcció equivocada. Una altra cosa és atorgar a aquests innovadors la capacitat de ficar la gent a la presó. Els jutges de cognom rimat han empunyat el timó polític davant les carències punyents de la dreta, però la imatge és fonamental, i també aquí perd el nostre protagonista. Hi ha creences febles que es reforcen per la personalitat dels seus proposadors, vegeu el carismàtic Marchena. I hi ha iniciatives contundents que es dilueixen per l’estampa del seu paladí, vegeu Llarena. Les contradiccions no desanimen Llarena, que sempre serà un atribut de Marchena, un afluent que el Summe Sacerdot adapta a les seves necessitats laberíntiques. L’instructor va crear del no-res un cop d’estat postmodern, que va ser jivaritzat pels seus col·legues jutjadors a copet d’estat, malgrat que l’enquadrament en el colpisme encara és molt aclamat per crítica i públic. Llarena abraça ara amb furor de convers la religió de la secessió, es pren la revenja doctrinal ressuscitant una figura que havia menyspreat i que es va acabar imposant per unanimitat. En la interlocutòria en què renova la persecució de Puigdemont, tret de l’estranger, que és on es troba el fugitiu, Llarena pontifica sobre la vigència de la sedició que no va saber veure quan existia. És un especialista en lleis mortes, una malversació agreujada té un futur dubtós a les seves mans. El segon membre més conegut de la Sala Segona del Suprem demostra que el dret creatiu i recreatiu sempre trobarà una fissura, per castigar els que ho mereixin. Una altra cosa és qui remarca els mereixedors. Visionaris de la justícia militant com Llarena, sense oblidar el fiscal Maza, que va morir, i el titellaire Marchena, han d’explicar per la seva vocació política que Ciutadans s’hagi dissolt a tot Espanya després del 2017, mentre que la independentista Esquerra governa a Catalunya i a Espanya sencera. Llarena pot corregir que ell i Puigdemont són les dues persones que més han fet per la unitat de la nació espanyola. Tret que els ha sortit roja, en contra de les seves pretensions. En l’estricte àmbit judicial, ¿és més creïble el Tribunal Suprem des que va mobilitzar la seva croada contra el procés?

Pablo Llarena: Piqué i Shakira en versió procés

Amb l’independentisme relegat a pàgines interiors i una Catalunya més espanyola que mai segons les enquestes, cavalca de nou un home amb una missió: revitalitzar el procés cada vegada que decau

El més llegit