Si busqueu els més grans elogis, moriu-vos

Encara es pot llegir a la làpida de l’escriptor Enrique Jardiel Poncela: «Si busqueu els màxims elogis, moriu-vos». L’epitafi de l’escriptor espanyol més divertit del segle XX s’ha convertit, en el segle XXI, en una estratègia de màrqueting per a autors no tan talentosos. El diari britànic ‘The Guardian’ publicava fa uns dies una notícia amb el següent subtítol: «Dos anys després del seu aparent suïcidi, la novel·lista ha anunciat que està molt i molt viva. ¿És això el que es necessita per vendre llibres avui dia?». Sens dubte, viure dels llibres és més difícil el 2023 que viure del ‘cuento’. Però l’operació, al marge de poc ètica, sembla alguna cosa més que desesperada. L’escriptora en qüestió és Susan Meachen, que va pensar que la jugada aniria bé per prestigiar (i vendre) les seves novel·les romàntiques. El setembre del 2020, va postejar a Facebook un missatge fent-se passar per la seva filla per anunciar el seu suïcidi. La falsa filla va continuar escrivint altres missatges en què afirmava que el món editorial l’havia humiliat i maltractat fins al punt de buscar aquesta sortida. El cas és que va aconseguir tenir més lectors. Els mateixos que ara, després de conèixer una resurrecció anunciada amb un insensat «¡que comenci la diversió!», s’han enfadat. Meachen no és l’única. A principis de gener es coneixia la història del cantautor mallorquí Miquel Roldán. El 24 de desembre havia publicat el videoclip de la cançó ‘Todavía me acuerdo de ti’, en què mostrava el seu hipotètic turment, i havia enviat una carta també alarmant la família. Quan va pujar el clip, va apagar el mòbil i es va aïllar en una casa de Manacor. La seva família, és clar, va pensar que es volia suïcidar, i va fer una crida tant a la policia com a la gent a les xarxes per intentar trobar-lo abans que fes una bogeria. Roldán va dir després que havia volgut jugar com en un ‘escape room’ i que volia «visibilitzar el suïcidi i generar debat» (una cosa semblant a aquells hotels que no regalen cacauets o ampolletes d’aigua amb l’excusa de les mesures covid). Òbviament, ningú el va rebre amb els braços oberts. «L’he cagat», va acabar admetent. Molta gent firmaria poder veure què diuen d’ell en el seu funeral, sempre amb la condició de poder tornar. Això passa en aquell capítol de Tom Sawyer en què ell i els seus amics (desapareguts durant dies i donats ja per morts) s’amaguen a la galeria de l’església per escoltar el seu panegíric fúnebre. Quan els fugits es deixen veure els reben amb aplaudiments i calbots, i el Tom sent que aquell és «el moment de més orgull de la seva vida». La seva tia Polly, però, està enfadada, i ell li explica un somni preciós en el qual anava al seu llit i li deixava un missatge escrit en una escorça: «No estem morts, només estem fent de pirates». Una cosa és que uns nens vulguin veure el seu funeral i una altra de molt diferent és fer-ho per vendre llibres o discos. Vendre la teva vida a les xarxes per tenir visibilitat fins al punt de vendre fins i tot la teva falsa mort. Són només alguns exemples, però sintetitzen a través de la hipèrbole l’enorme soroll, la necessitat d’exposició, l’explotació d’això que alguns anomenen marca personal. Tot i així, no estem tan malament: la part sana és que, a diferència del que li passa a el Tom, en tots els casos les resurreccions es reben amb cabrejos i esbroncades per part dels fans i els familiars. Ja ho va prefigurar Peret en la seva rumba, quan el mort viu, que no estava mort, sinó fent canyes, reapareix i la seva dona no està per romanços: «‘Su mujer ya no lo quiere, no, no quiere vivir con muertos’».

El més llegit