El 2011, quan estava fent la promoció d’El mapa i el territori’, la novel·la que havia guanyat el Goncourt, Michel Houellebecq va desaparèixer tres dies. Com que ja arrossegava una fama notable de polemista i de personatge estrafolari, els rumors es van disparar i, fins i tot, es va anunciar que el responsable de la desaparició era Al-Qaida.També es va dir, per exemple, que era un segrest, obra d’extraterrestres o que l’havien assassinat. Després, va aparèixer a la costa d’Almeria i va dir que el telèfon no li funcionava. El 2014, un amic cineasta, Guillaume Nicloux, li va proposar rodar una cosa estranyíssima, una mena de documental (si se’n pot dir així) sobre aquella fugida. Es titula ‘El segrest de Michel Houellebecq’. El novel·lista s’interpreta a sí mateix enmig d’una colla de criminals de pa sucat amb oli que fan vida familiar, mengen pollastre rostit amb el segrestat i discuteixen amb ell sobre nocions literàries. Una broma immensa que, probablement, és més propera al Houellebecq de debò que no pas els retrats més o menys autobiogràfics de les seves històries de ficció. «Em reconec més a la pel·lícula que a les meves novel·les; als meus llibres no soc ben bé jo, sinó una exploració de potencialitats que m’acompanyen». D’aquesta manera, es mig defensa de tot allò de què ha estat acusat, des de l’elogi de la pedofília fins a les crítiques ferotges contra els musulmans («L’islam és la religió més idiota del món»), des del nihilisme fins a la misogínia més ferotge.