La impostura ‘antisociata’

L’independentisme segueix en la tessitura d’utilitzar els acords amb els d’Illa com a arma llancívola que posar-se al capdavant. Una cosa que no només és una impostura, voreja la deshonestedat. I manté una ficció insostenible que els fets desmenteixen rotundament. El primer que es va atrevir a trencar el tabú va ser Jaume Giró. L’exconseller d’Economia va obrir la porta pressupostària al PSC en plena consulta interna sobre la continuïtat dels seus en el Govern d’Aragonès, després de l’envit de Puigdemont que es va carregar Puigneró primer i després la resta. Va aconseguir així el seu propòsit: trencar amb els de Junqueras. Tot i que el seu càlcul d’eleccions immediates ha resultat un fiasco. Giró va ser atrevit. Valent fins i tot. De fet, ja va passar el 2021. ¿Per què no havia de plantejar aquesta possibilitat quan el seu partit governava amb tota placidesa a la totpoderosa Diputació de Barcelona? Per cert, pacte beneït per Puigdemont que a més després va paralitzar el compromís congressual de Junts de sotmetre a consulta la continuïtat de l’acord en aquesta institució metropolitana. O què dir de l’Ajuntament de Sabadell, per citar-ne un d’envergadura, amb Junts blindant la majoria de l’alcaldessa socialista. Per si fos poc: ¿no és Trias qui flirteja amb un acord amb Collboni a l’Ajuntament de Barcelona? Cal tenir molta cara per posar el crit al cel ara pel possible acord entre els d’Illa i Aragonès quan aquests no només no minven, sinó que tot indica que aniran a més. També els republicans ha semblat que queien en aquesta temptació. Junqueras va tancar la porta al PSC a la tardor, després de dos anys aprovant pressupostos amb el PSOE a Madrid. Una cosa difícil d’explicar si no és perquè Junqueras estava llavors en compàs d’espera a compte d’una derogació de la sedició aleshores embrionària. El líder republicà feia dies que havia penjat a la porta de la seu de Calàbria el cartellet ‘el que hi ha no fia i el que fia ja no hi és’. Vist en perspectiva, s’entén perfectament. Però és que hi havia una altra contraindicació estratègica de pes a aquesta negativa a parlar amb el PSC. Insostenible. No es pot apostar per trencar els blocs i parlar (¡parlar!) mantenint el bloqueig a Illa, que representa, junt amb els republicans, la centralitat. Per això també estan a matadegolla amb una pugna que anirà a més. El mateix s’ha de dir de l’actitud verbalitzada del ‘tot o res’ d’Illa sobre els pressupostos, ja que el deixa en fals després de mesos lamentant-se en públic que no acceptaven els seus vots. Com tampoc va estar fi Collboni quan, el 2019, es va vantar d’establir un cordó sanitari contra Maragall a Barcelona mentre pactava amb Valls. Cal saber diferenciar entre una disputa legítima per l’hegemonia entre socialistes i republicans i la necessitat imperiosa de parlar i negociar. Estan condemnats a barallar-se. Però tots dos haurien d’estar també obligats a parlar i negociar. Com per cert va passar en l’acord per blindar el català com a llengua vehicular a l’escola, per a trasbals dels dos extrems.

La impostura ‘antisociata’

ERC i el PSC estan condemnats a barallar-se, però tots dos també haurien d’estar obligats a parlar i negociar

El més llegit