Un equip àton

Un a zero, cap a casa i passiu-ho bé. Moltd’ esforç físic, molta intensitat, moltes transicions... i al final, no-res. No xutem a porta en 90 minuts. És com si amb la teva parella fas uns preliminars fabulosos, sofà, manteta, copa de cava, caviar i... i acabes veient la carta d’ajust. Massa esforç per no-res. Vull pensar que els futbolistes sabien que no hi havia partit de tornada. Només vull pensar-ho... M’imagino el president Chen Yanseng, després de la derrota d’ahir a la nit, preguntant-se: «¿Perdem per la mínima i ara els periquitos em continuen demanant MÉS DINERS perquè me’ls TORNI a gastar en un altre mercat d’hivern?» I continuarà murmurant: «Sis anys a la presidència, m’he deixat una pasta que flipes, ja els vaig salvar el coll quan vaig comprar el club i vaig evitar que tornessin a començar a 3a catalana. ¡Collons! (els xinesos també diuen renecs). Si els periquitos que porten l’Espanyol a la sang no han sigut capaços d’ajuntar prou diners per quedar-se amb el club, ara que no em vinguin amb urgències perquè els deixi anar més pasta. Que m’emprenyaré i li acabaré venent el club a un culer». «Campi qui pugui» ¿Què volen que els digui? Doncs que raó no li falta. Amb les molt particulars circumstàncies que envolten històricament el club, si de veritat volguéssim, si de debò anéssim tots a una, seríem un club amb un potencial estratosfèric i, només per començar, ompliríem Cornellà cada 15 dies. Però des del moment que, només per posar un exemple, qualsevol nyu «amenaça» a través de les xarxes socials de no renovar el seu carnet de soci si segueix un director esportiu o un determinat gestor del club, mai serem res. Va, que ens espera el Betis. ¿Ens veiem a l’estadi o ens tornem a queixar a la Lliga (sempre per les xarxes socials que és gratis, és clar) que jugar un dissabte a les 16.15 no ens permet dinar a una hora decent i que els accessos per arribar a l’estadi fan pena? Acabada la copa, centrem-nos en el «campi qui pugui». Tant de bo puguem.

El més llegit