Confesso que no em faria gràcia veure la meva filla, si la tingués, amb el cul en pompa, remenant les natges amb frenesí, com en el vídeo de la discoteca Pampara. Ni veure el meu nebot completant la coreografia darrere d’una noia amb moviments de pelvis igualment explícits. Ho anomenen ‘perreo’, ‘twerking’, reggaeton i no sé què més, balls urbans que imiten un coit caní. ¿Em poso les mans al cap? No. ¿Em complau? No. ¿És la mirada lúbrica de l’adult la que espatlla l’assumpte? No del tot. ¿Empodera el ‘perreo’ les noies? Em faran tornar boja. ¿Prohibim les cançons? Ni de bon tros. Tampoc sé si sortiré airosa del fangar en el qual m’acabo de ficar, a la babalà.