L’última vegada que Barcelona va donar el seu nom a un tractat internacional va ser el 1539, quan el papa Climent VII i l’emperador Carles V es van reunir a la capital catalana per frenar les ambicions del rei de França sobre els estats pontificis. El nou Tractat de Barcelona que firmaran demà Pedro Sánchez i Emmanuel Macron no té per objecte limitar les pretensions de ningú. No perquè França en tingui, amb les seves nuclears, la seva agricultura i la seva reticència a agilitzar les connexions entre els dos països, o Espanya, amb la seva aspiració a parlar al seu veí de tu a tu i de liderar l’Europa meridional. El temps tot ho posa al seu lloc, també la ‘grandeur’ de De Gaulle i Mitterrand, i els deliris d’Aznar. Els reptes que amenacen el planeta i els canvis que els acompanyen obliguen a deixar de banda la confrontació en benefici de la cooperació. Per a Espanya, França constitueix avui més una oportunitat que una amenaça. Un soci comercial de primeríssim nivell i la porta d’entrada a Europa. No només per a l’hidroducte que sortirà de Barcelona i subministrarà el 10% de l’energia que consumirà la UE, sinó per a moltes altres polítiques. Aquest és l’abast històric de la cimera que té lloc avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya i que tornarà a col·locar un altre Tractat de Barcelona als llibres d’història, cinc segles després.