Hem de tornar a ser disruptius en ciència

Fa poc s’ha publicat un estudi a la revista ‘Nature’ que ha creat força rebombori. El títol és prou clar: els articles científics i les patents cada cop són menys disruptius. És una troballa preocupant, perquè, precisament, a la ciència se li pressuposa la capacitat de provocar de tant en tant grans salts que transformin el coneixement i ens facin avançar amb passes de gegant. Sembla que això està deixant de ser així. Els autors han estudiat 45 milions d’articles i gairebé 4 milions de patents publicats durant els darrers 60 anys, als quals han aplicat un índex, anomenat CD, basat en les citacions que han rebut: com més transgressor, menys referències es fan a descobriments anteriors del mateix tema. I, com més alt és el CD (1 és el màxim), més disruptiu. En tots els camps analitzats, la mitjana del CD dels articles ha disminuït notablement. Per exemple, en ciències socials, ha passat de ser 0,5 el 1945 a 0,04 el 2010, més de deu vegades inferior. La conclusió és que la recerca que fem ens permet avançar amb més confiança per la carretera principal, però no ens porta cap a vies noves. És paradoxal, per tant, que, en el moment de la història en què disposem d’una tecnologia més avançada i d’un coneixement més extens, menys estem disposats a sortir a explorar mons desconeguts. És cert que els avenços disruptius no són els únics importants: també en calen que confirmin i consolidin les hipòtesis i línies de treball que s’han anat construint a poc a poc a partir d’imputs’ molt diversos. A l’article citen com a exemple dels primers el descobriment de l’estructura de l’ADN per Watson i Crick el 1953, que va revolucionar la biologia perquè va permetre saber on s’amagava la informació genètica. Un exemple del segon tipus, en canvi, seria l’article que Kohn i Sham van publicar el 1965, al qual descrivien un mètode per calcular l’estructura dels electrons a partir de teoremes preexistents. Tots dos són necessaris (i tots dos van ser reconeguts amb un premi Nobel), però les conseqüències pel coneixement humà són ben diferents en cada cas. ¿Per què estem perdent la capacitat de ser disruptius? ¿És un problema de la ciència o el fenomen es dona també en altres àmbits de la cultura? No conec cap estudi que ho hagi quantificat, però sovint se senten veus que proclamen que l’art està estancat, que la literatura repeteix les mateixes fórmules, que el cinema és conservador... Potser només és una percepció esbiaixada, però les grans revolucions artístiques de principis del segle XX no sembla que estiguin tenint un paral·lel cent anys després. Sense anar gaire enrere, l’últim moviment musical veritablement disruptiu amb tota probabilitat és el 'hip-hop', nascut ja fa més de quatre dècades. Com en el cas dels avenços científics, això no vol dir necessàriament que la cultura contemporània sigui de menys qualitat que abans; només que ja no ens la volem jugar tant. Seria convenient analitzar-ne els motius. D’una banda, potser hem deixat que el model capitalista dicti massa el camí de la creativitat. Ara tenim menys mecenatge i més negoci. En el fons, té una certa lògica: els diners que costa una superproducció de Hollywood avui dia fan que sigui més fàcil aconseguir els recursos per rodar una seqüela d’una història d’èxit que no inventar-ne una de nova. En ciència es pot aplicar la mateixa norma, perquè els experiments de gran envergadura requereixen pressupostos importants, que normalment les entitats finançadores prefereixen assignar a la recerca incremental i amb un retorn clar a curt termini, no la que va en direccions inesperades. La majoria d’apostes, per tant, es fan sobre segur. Aquesta tendència porta a l’autocensura, un altre problema: sabent que serà més difícil dur-ho a terme, ja no proposem projectes que no quadrin amb les expectatives. En el cas de la ciència, també hi influeix que hem arribat a un punt de complexitat que fa que sigui difícil estar al cas del que es fa fora del teu àmbit immediat d’expertesa. Aquest desconeixement fomenta investigar principalment dins la teva zona de comfort. Per sort, encara hi ha excepcions a aquestes normes. Per exemple, la recerca sobre la covid-19, que ha transformat la manera com dissenyarem vacunes a partir d’ara. Ens ha calgut una crisi global per canviar el xip, perquè a aquesta mena d’innovació s’hi sol destinar una fracció insignificant dels fons disponibles. Hem de trobar la manera de superar l’aversió al risc i tornar a ser disruptius, perquè la capacitat d’aventura hauria de continuar sent un dels factors que ens defineix.

Hem de tornar a ser disruptius en ciència

Davant la falta d’innovació, seria convenient analitzar els motius. Potser hem deixat que el model capitalista dicti massa el camí de la creativitat

El més llegit