La nostra naturalesa suporta difícilment els forats. Ens indueixen un estrany estat de desassossec, que obliga a mirar cap a un altre lloc. Distingeixes un forat i el primer desig és que desaparegui, que s’ompli, i després apartes la vista, per si de cas. No importa si el forat és a terra, en una butxaca, en els records, a la paret. Apunten sempre a un perill latent, sense forma. A ‘Crímenes ejemplares’, de Max Aub, on desenes d’assassins relaten els seus homicidis, sovint executats sobre uns mòbils ridículs, hi ha un senyor que admet haver matat un amic molt apreciat perquè no li va tornar un llibre. «¡Em va negar que li hagués prestat aquell quart volum...! I el buit a la filera, com un nínxol», deia.