M’esgota el sobreanàlisi feminista sobre Shakira. Que sí. Hi ha el classisme, el fet d’assenyalar una altra dona, la cosificació i Hisenda, però crec que no és necessari fer una tesi doctoral sobre la seva cançó. Que tu tinguis màster en feminisme no implica que Shakira el tingui i detecti tot el que corregeixes, i li és igual, és la seva història. És una cantant, Shakira, no Gloria Steinem ni Tarana Burke. Una noia jove em va preguntar si era o no bona feminista perquè li agradava la cançó i li donava força per superar la seva ruptura. Portem mitja vida amb missatges pitjors en cançons, en llibres on ens violen i en quadros on Picasso ridiculitza les seves parelles. I tots sense plorar i facturant. Que les feministes som humanes, també. Mireu Steinem, tota la vida dient que no es casaria fins que es va casar. Millor que no escolteu víctimes de violència de gènere en la seva recuperació perquè al·lucinaríeu. ¿Algú ha llegit Annie Ernaux, o per ser premi Nobel i literatura sí que es pot criticar l’ex? Si Shakira hagués escrit una cançó de desamor romàntic i plorant no hi hauria enrenou. ¿El que molesta és que canti una cosa que no s’esperava?