Quan vaig a un acte social, gairebé sempre per obligació, m’agrada ser-hi amb dues persones més i escoltar en silenci el que diuen. Si som tres, no som dues. Si som dues és probable que més aviat que tard es produeixi un silenci incòmode –incòmode per a l’altra persona, per descomptat, jo soc un gran conservador de silencis, jo podria completar el Ral·li Dakar sense parlar amb el meu copilot ni un moment. I si en som tres, no soc un. Si soc un corro el risc que algú s’acosti per fer-me companyia i tinguem aquest mateix problema, el problema de ser dos una altra vegada. Per això tres és la quantitat ideal, perquè quatre potser és una xifra massa pretensiosa. Quatre és per als més populars de la classe, per als molons de categoria, i aquesta clarament no és la meva Lliga. Tres és el millor, llavors: ells parlen i jo escolto, de vegades fins i tot assenteixo, i tots bé.