T'anomenaré Divendres, per Rosa Ribas

Durant un curs no em vaig dir Ribas; bé, no em van anomenar així. Va ser a quart d’EGB. El primer dia de classe el mestre del curs –senyor Jesús havíem de dir-li– va anar passant llista. Va arribar al meu nom, Rosa Ribas Moliné, va llegir. Va fer una pausa, va aixecar la mirada i em va buscar a l’aula. Jo ja havia respost «present», de manera que no sabia a què venia la interrupció, ja que faltaven pocs noms per arribar fins a Zunzunegui, a qui l’ordre alfabètic condemnava a ocupar irremissiblement l’últim banc, de la mateixa manera que Stefan Zweig tanca les biblioteques. Llavors, el senyor Jesús va dir: «Ribas. Mmm. No m’agrada. Aquí et diràs Moliné», amb la mateixa prepotència amb què Robinson Crusoe li va posar nom al divendres. I des d’aquell moment vaig passar a dir-me així a la seva classe, és a dir, sis hores al dia, si bé vaig seguir al meu pupitre darrere de Reyes i al costat de Ridaura, una ema infiltrada, com un llibre mal guardat a la biblioteca. «Moliné, a la pissarra». «A veure si callem una estoneta, Moliné». Quan el senyor Jesús em parlava, parlava a una tal Moliné, que era jo i no ho era, perquè sempre quedava una distància. Jo no he escollit ni el meu nom ni els meus cognoms, però amb deu anys aquests ja són part del jo, immutables en el seu so i en el seu ordre. Una cosa sòlida mentre tot al teu voltant canvia i es transforma, mentre tu canvies i et transformes també. Mai sabré per què no li agradava el cognom Ribas. Si potser es devia a algun tipus d’hipersensibilitat fonètica o estètica: odiava les paraules que començaven per erra, o les que contenien bilabials... Tot i que aposto que era una cosa més personal, un vell rancor: algun Ribas (amb be o amb ve baixa) li va fer una mala passada, una nòvia Ribas que el va abandonar o un profe Ribas, que també li va canviar el cognom (no sé quin era, no crec haver-ho sabut). Sí, era personal. Alguns dels mestres que recordo semblaven psicòpates no diagnosticats, i per això mateix no tractats, que donaven curs a la seva violència o ànsia de poder en una aula amb quaranta nens a la seva mercè, als quals podien arbitràriament treure’ls el nom sense més ni més i perquè sí. Era incòmode, tenia alguna cosa insultant, era una cosa que em desubicava. I és una cosa que sempre em ve al cap quan estic creant nous personatges. Escriure una novel·la significa prendre decisions. Tot el que apareix en el text és la teva decisió. Tot i que els mecanismes de la lògica narrativa també tenen la seva part, els fils que els regeixen els has estès i enllaçat tu. Tot aquest univers que no existia ha d’alçar-se de peça a peça. De personatge a personatge, també. I aquests personatges gairebé sempre necessiten un nom. ¡Que complex que és donar noms als personatges! ¡Quin gran moment aquell en el qual personatge i nom es troben! Perquè, a diferència de la vida real, el nom dels personatges ha d’encaixar amb ells. Nom i cognom denoten i connoten el personatge, són part de la caracterització; mai són neutres. En la vida real tampoc ho són. Un estudi portat a terme a Alemanya va mostrar que els mestres no tenen les mateixes expectatives si un alumne porta un nom considerat proletari, com Kevin o Chantal, o un nom més de classe alta, com Alexander o Anna-Lena. En la ficció, tota la càrrega d’associacions es manifesta amb més intensitat. Els noms que percebem antiquats, els que ens fan riure, per més noble que sigui la seva etimologia, com Sisebuto; els que associem a entorns urbans, a un medi rural; els que ja venen marcats per referents reals o ficticis, com Elvis, Virgínia, Penèlope i Tom Jones. Mentre sospeses tot això, el personatge espera, impacient, el seu nom per poder ser. Una decisió difícil i molt personal. Que et concedeix el secret plaer de donar els noms de gent que no t’agrada als antagonistes. Si bé, d’altra banda, una sobtada associació et pot jugar una mala passada i la imatge d’una persona real interfereix de manera inopinada per obligar-te a mitja novel·la a canviar-li el nom a un personatge. Però quan es produeix la fusió ideal, el personatge pren el seu primer alè i comença a caminar. Sentir la incomoditat del nom que no era el meu, amb el qual no m’identificava, aquesta va ser la lliçó que em vaig emportar de la decisió arbitrària, autoritària, incomprensible del senyor Jesús. Com que va ser involuntària, no crec que li hagi de donar les gràcies. Per cert, a cinquè d’EGB vaig recuperar el meu cognom.

El més llegit