Durant un curs no em vaig dir Ribas; bé, no em van anomenar així. Va ser a quart d’EGB. El primer dia de classe el mestre del curs –senyor Jesús havíem de dir-li– va anar passant llista. Va arribar al meu nom, Rosa Ribas Moliné, va llegir. Va fer una pausa, va aixecar la mirada i em va buscar a l’aula. Jo ja havia respost «present», de manera que no sabia a què venia la interrupció, ja que faltaven pocs noms per arribar fins a Zunzunegui, a qui l’ordre alfabètic condemnava a ocupar irremissiblement l’últim banc, de la mateixa manera que Stefan Zweig tanca les biblioteques. Llavors, el senyor Jesús va dir: «Ribas. Mmm. No m’agrada. Aquí et diràs Moliné», amb la mateixa prepotència amb què Robinson Crusoe li va posar nom al divendres. I des d’aquell moment vaig passar a dir-me així a la seva classe, és a dir, sis hores al dia, si bé vaig seguir al meu pupitre darrere de Reyes i al costat de Ridaura, una ema infiltrada, com un llibre mal guardat a la biblioteca.