¿M’importa o no m’importa la vida del príncep Enric d’Anglaterra? Francament, no. Els seus afers no m’incumbeixen, ja s’ho farà amb els seus problemes familiars o de consciència. Llavors, ¿m’enganxo o no m’enganxo al culebró? El dubte em corroeix. Mentrestant, sense adonar-me’n, ja hi estic mig enganxat, ja sé d’ell més del que hauria, més del que m’agradaria. No pots moure’t per cap telenotícies ni per cap diari sense ensopegar amb la seva cara. I d’aquesta manera, a base d’ensopegades, vas doctorant-te en tonteries. Potser a vostè li hauria agradat llicenciar-se en Nietzsche però acaba llicenciat en Meghan, que és la senyora del príncep esmentat. Em pregunto què passaria si al final de cada informatiu, com qui no vol la cosa, ens expliquessin una anècdota saborosa de Kant. El problema és que potser Kant no té anècdotes saboroses. És difícil competir amb Enric. Un home que explica amb naturalitat que es va carregar 25 persones a l’Afganistan et deixa hipnotitzat.