Shakira: del desamor al despit | Llimona & vinagre, per Josep Cuní

Hi va haver un temps no gaire llunyà en què es diferenciava la privacitat de la intimitat. Era abans de l’era digital. Quan una persona amb projecció pública sabia quin preu havia de pagar per la popularitat acumulada quan creuava el llindar de casa seva i sortia al carrer. Reconeixement, salutacions, autògrafs, de vegades fins i tot aglomeracions i tumults, però sobretot mirades. De sorpresa, satisfacció, simpatia, complicitat. També de menyspreu, censura o indignació. Sobretot escrutadores, que avaluaven tant el personatge com la seva acompanyant i que generaven especulacions sobre la seva possible relació. Especialment si no era la parella oficial. Ja se sap que el rumor és l’esport més estès i no sempre l’avantsala de la notícia excepte si, a força d’insistència, deriva en profecia autocomplerta. La tendència segueix, però amb el mòbil a la mà s’ha reconvertit en un risc del qual ningú protegeix perquè plasmar un instant fugaç ho converteix en detall perpetu. I és així com es vulnera la intimitat, aquella mateixa en què la celebritat se sentia sana i estàlvia si abans no l’havia venut a alguna publicació. Aquesta va ser la línia divisòria que els tribunals van establir després de les primeres demandes judicials per vulnerar el dret a la pròpia imatge. Quan determinades revistes van començar a pagar per exposar públicament el més privat i després ja no cabia lament. La jungla en la qual s’ha convertit l’espai públic s’ha vist potenciada, al seu torn, per l’augment de la descaradura, el menyspreu als límits i la inconsciència voluntària de no tenir en compte les conseqüències de qualsevol acte. I tots les tenen. El despit de Shakira (Shakira Isabel Mebarak Ripoll, Barranquilla, 2 de febrer de 1977) no és nou. Ja havia compost i interpretat altres temes dels quals es podia deduir el seu estat d’ànim amb més o menys detall. Com tants altres creadors. L’amor i el desamor sempre han sigut els grans motors que han consagrat com a art els impulsos sentimentals. La novetat en l’exitosa carrera de la protagonista de la setmana són els detalls explícits, els jocs de paraules amb noms i cognoms i les conegudes apetències del pare dels seus fills i la seva família. Això ha fet innecessàries les interpretacions perquè ja no caben. I el menyspreu al seu ex ha batut tots els rècords convertint la sessió 53 del seu productor en el tema llatí més descarregat de la història de YouTube només un dia. La ministra Pilar Llop ha d’admetre que d’això sí que es parla al metro quan els passatgers parlen entre ells perquè els seus mòbils descansen. D’això o de qualsevol altra cosa que tingui a veure amb les pulsions provocades per la vida dels altres. Potser per consolar-nos de la vulgaritat de la nostra. D’això, no de la crisi judicial, com va intentar fer-nos creure. I així és com passem de la ruptura d’Isabel Preysler i Mario Vargas Llosa al ressentiment de Shakira cap a Piqué. I si ella s’ha venjat amb una cançó, el Nobel podria fer-ho amb una novel·la. En cas de ser així, probablement la diferència tornaria a estar marcada per l’implícit i l’evident. La distància que separa les dues generacions però que continua venent crispetes perquè el públic les degusti a la platea lliure mentre a la pantalla es projecta la història de la humanitat. Ara en 5D.

El més llegit