Hi va haver un temps no gaire llunyà en què es diferenciava la privacitat de la intimitat. Era abans de l’era digital. Quan una persona amb projecció pública sabia quin preu havia de pagar per la popularitat acumulada quan creuava el llindar de casa seva i sortia al carrer. Reconeixement, salutacions, autògrafs, de vegades fins i tot aglomeracions i tumults, però sobretot mirades. De sorpresa, satisfacció, simpatia, complicitat. També de menyspreu, censura o indignació. Sobretot escrutadores, que avaluaven tant el personatge com la seva acompanyant i que generaven especulacions sobre la seva possible relació. Especialment si no era la parella oficial. Ja se sap que el rumor és l’esport més estès i no sempre l’avantsala de la notícia excepte si, a força d’insistència, deriva en profecia autocomplerta.