Quan rugeix la marabunta, per Julio Llamazares

Inspirada en un conte de Carl Stephenson (‘Leiningen frente a les hormigas’), ‘Cuando ruge la marabunta’, com es va titular a Espanya ‘The naked jungle’, del director nord-americà Byron Haskin, va ser una pel·lícula d’aventures estrenada el 1954 i protagonitzada per Charlton Heston i Eleanor Parker que va obtenir un enorme èxit pel seu ritme i els seus efectes especials, que van aconseguir fer semblar real la invasió de formigues voladores i assassines que arrasaven la hisenda de cacau de l’Amazones on vivien els protagonistes, cosa que avui seria fàcil d’aconseguir gràcies a les tecnologies modernes, però que en els anys en què es va rodar la pel·lícula no ho era tant. N’hi ha prou de saber que el soroll de la marabunta es va imitar amplificant el d’una palla a l’agitar gel picat en un got, per exemple. La invasió de diumenge passat de les seus de la Presidència, el Parlament i el Tribunal Suprem al Brasil per part de seguidors fanàtics bolsonaristes em va fer recordar la marabunta cinematogràfica com fa dos anys la dels seguidors de Donald Trump que van envair i van arrasar també la seu del Congrés dels Estats Units a Washington. Un soroll creixent i incontrolable seguit d’una plaga humana semblant a la de les formigues assassines però amb l’agreujant d’anar armada va posar contra les cordes les democràcies de les dues més grans nacions d’Amèrica, amb tot el que això significa. Ja no es tracta de països petits i sense pràcticament Estat com Nicaragua o Haití, sinó la nació mateixa que domina el món i una altra que té dins de les seves fronteres la reserva natural més gran del planeta. Precisament aquesta en la qual se situa en la ficció ‘Cuando ruge la marabunta’, si bé no es va rodar allà. Diuen els politòlegs que el que hem vist al Brasil aquests dies és un presagi inquietant del que pot passar en unes futures eleccions, ja que el país està profundament dividit, però també el que pot passar en d’altres d’arreu del món a causa de l’avanç d’uns populismes que al principi van ser presos sense gaire preocupació, però que ja estem comprovant que són més perillosos del que semblaven. Al nombre de països que compten ja en els seus governs amb representants de la ultradreta s’hi afegeixen unes oposicions cada vegada més agressives i desqualificadores que, com alguna a Espanya, aspiren a desplaçar del poder els legítimament elegits sense importar-los el que han de fer per aconseguir-ho. Els exemples de Trump i Bolsonaro són per a aquestes camins a seguir i, si és necessari, imitaran aquests i els seus seguidors fins i tot violentant les institucions. El primer pas són la bronca i l’insult personal a l’adversari, i el següent, la violència física. Una jove diputada brasilera va declarar l’endemà de l’assalt a les seus del seu país per part de seguidors de Bolsonaro que mai haurien imaginat que el que tots vam veure fa dos anys al Capitoli nord-americà es pogués produir al seu, per la qual cosa no van fer prou per evitar-ho. Haurien de prendre’n nota els responsables polítics de totes les democràcies del món si no volen que les paraules de la diputada brasilera es tornin a sentir més vegades. Quan la marabunta rugeix, i ja fa temps que ho fa, hem d’estar previnguts per impedir-la, ja que si esperem que s’aproximi ja serà tard, com els va passar a tots els predecessors al capdavant de la plantació amazònica de l’impulsiu propietari Leiningen que encarnava Charlton Heston en aquella pel·lícula amb un títol que defineix com pocs el que està passant a mig món d’uns anys ençà sense que ningú acabi per prendre’s seriosament la metàfora.

Quan rugeix la marabunta

Un soroll creixent i incontrolable seguit d’una plaga humana semblant a la de les formigues assassines però amb l’agreujant d’anar armada va posar contra les cordes les democràcies de les dues més nacions d’Amèrica

El més llegit