La història de la comunicació és rica en moments i productes culturals que capten l’esperit dels temps en les seves múltiples capes. No cal que siguin els primers, ni els millors, ni els més originals. És més subtil que això, del que es tracta és que toquin les tecles adequades (emocionals, per descomptat, però també tecnològiques, artístiques, ideològiques) de la manera adequada en el moment adequat. Sense esforçar-se gaire sorgeixen amb facilitat exemples de grans moments comunicatius que van captar el Zeitgeist: l’adaptació radiofònica d’Orson Welles de ‘La guerra dels mons’, l’actuació d’Elvis Presley a ‘The Ed Sullivan Show’, la retransmissió televisiva de la coronació d’Isabel II, les 95 tesis de Luter penjades a l’església del palau de Wittenberg, el primer discurs de Hitler transmès en directe per ràdio, les portades de la premsa sensacionalista nord-americana sobre l’enfonsament del cuirassat ‘Maine’, la versió musical de Will.I.Am del discurs del ‘Yes, we can’ de Barack Obama, les llumetes de colors dels bombardejos retransmesos en directe per la CNN en la primera guerra del Golf, el ‘J’accuse...!’ d’Émile Zola a la primera pàgina de ‘L’Aurore’. A aquesta llarga llista s’hi ha afegit el ‘Bzrp Music Sessions Vol. 53’ de Shakira i el productor musical argentí Bizarrap (o BZRP, segons l’edat de qui ho escrigui).