Sedició: La llei penal més favorable

¿Algú podia imaginar-se ahir mateix que avui, o demà, Marta Rovira i Clara Ponsatí poguessin tornar a Espanya perquè el magistrat instructor de la seva causa en el Tribunal Suprem hagués pres la decisió de deixar d’imputar-les per sedició o fins i tot per rebel·lió? Doncs justament això és el que ha passat i és el que, per cert, hauria d’haver succeït des d’un principi. Tant elles com la resta de polítics, jutjats ja o a l’estranger, mai haurien hagut de ser acusats ni de rebel·lió ni de sedició. Fins i tot és dubtós que haguessin hagut de suportar l’acusació de malversació, però encara pesa sobre alguns d’ells. ¿Com ha sigut possible? Doncs bé, llegiran en les pròximes hores o dies comentaris que avalaran la tesi que expressa el magistrat Llarena en la seva interlocutòria: atès que el Parlament ha derogat el delicte de sedició, ja no es poden qualificar els fets sota cap altra figura delictiva del Codi Penal. I és curiós que justifiqui aquesta decisió criticant la reforma, dient que a l’estranger aquests fets sí que estan tipificats, posant com a exemple ni més ni menys que el delicte de rebel·lió mateix (Hochverrat) a Alemanya, sent que a Espanya també hi ha el delicte de rebel·lió, com és ben sabut, amb un contingut del tot homologable a la regulació alemanya. Però sigui com sigui, el magistrat estima que ja no es pot perseguir el que va passar el 2017 amb el Codi Penal a la mà, tret que sigui a través del delicte de desobediència. I n’hi haurà molts que intentaran secundar aquesta tesi. La paradoxa és que és la mateixa tesi que jo mateix defenso des del 2017, i que de fet va defensar la fiscalia del Tribunal Suprem i el mateix magistrat instructor, que malgrat tenir present l’alternativa del delicte de sedició, van optar per la rebel·lió fins al final, quan el Tribunal Suprem en la seva sentència va dir que el succeït era una sedició. Tanmateix, no va ser així. La sedició suposava un alçament públic i tumultuari per impedir per la força, o fora de les vies legals, l’exercici legítim de l’autoritat. I és cert que el dia del referèndum il·legal van existir mobilitzacions que s’oposaven a l’acció policial, però això ha succeït en moltíssimes manifestacions i, tanmateix, no hi ha hagut històricament imputats per rebel·lió quan els col·lectius socials han intentat impedir, de vegades amb extrema violència, el desallotjament d’un edifici o de qualsevol altre espai. La sentència va semblar voler dir que el que va convertir en sedició aquestes mobilitzacions de Catalunya són el seu caràcter estès a tot el seu territori, però aquest element de l’«extensió» no estava ni ha estat mai en el Codi Penal. Insisteixo, la Fiscalia tampoc va acceptar aquesta interpretació, centrada sempre com va estar en el delicte de rebel·lió. Sens dubte, la interpretació del Codi Penal per part del Tribunal Suprem va ser summament imaginativa, i fins i tot hi ha qui diu que va sorgir en l’últim moment. La història ho investigarà algun dia, potser. En tot cas, estem ara mateix davant un escenari que ningú va poder imaginar fins ahir mateix. Alguns reus a l’estranger poden tornar ja mateix sense por de la presó. Carles Puigdemont i Toni Comín farien bé de ser prudents en les seves decisions si desitgen mantenir la seva llibertat, tot i que això ho han de decidir ells mateixos. És cert que estant imputats només per desobediència –que no porta pena de presó– i malversació, podrien aprofitar com diu el Codi Penal sobre reparar econòmicament el mal suposadament causat, buscant una rebaixa dràstica de la pena que dificultés que ingressessin a la presó. Ja es veurà. De qualsevol manera, el que ha de quedar clar és que la interpretació de la derogació de la sedició que ha fet el magistrat instructor no era la que van pensar els impulsors de la reforma, el Govern de la nació principalment. Seguien, com tots seguíem, en la lògica que el Tribunal Suprem intentaria preservar la seva sentència al màxim, com va fer al pronunciar-se sobre els indults, o fins i tot sobre possibles excarceracions. No ha sigut així. Aquesta vegada ha decidit aplicar la interpretació més favorable al reu, que és el que sempre és obligat al manejar una norma penal, deixant així l’únic escenari que hi hauria d’haver hagut des d’un principi: possible delicte de desobediència; possible delicte de malversació. Continuarà.

Sedició: La llei penal més favorable

Els polítics independentistes mai haurien hagut de ser acusats ni de rebel·lió ni de sedició. Fins i tot és dubtós que haguessin hagut de suportar l’acusació de malversació, però encara pesa sobre alguns d’ells

El més llegit