Pot ser que Enric d’Anglaterra sigui el producte preclar dels temps narcisistes que corren, consagrats a sacralitzar les múltiples identitats del personal i a posar en un pedestal totes i cada una de les seves frustracions. ¿Què li passa a aquest? Li passa que té molt temps i res a fer, tret de convertir en diners els seus laments de pobre nen ric. No s’espera gaire cosa d’ell, tret que es mantingui lluny del tron d’Anglaterra fins que se’l requereixi (i que no sigui aviat). La víctima número u del panorama internacional la setmana en curs disfruta d’una vida de privilegis, però no molestem amb petits detalls. L’encara duc de Sussex promociona la seva autobiografia. L’hi ha escrit J. R. Moehringer, autor, també, de les memòries d’André Agassi; igual que al seu pare, Carles III, un ajudant li posa la pasta de dents al raspall i li aixeca la tapa del vàter; honra mereix el que als seus s’assembla. Rebenta la seva família, especialment les dones vives al tòpic binomi madrastra/cunyada, amb un acarnissament que contrasta amb la seva fredor al recordar el seu pas per l’Exèrcit, i els 25 talibans que va matar a l’Afganistan, en qui no va pensar «com a persones. Eren peces d’escacs tretes del tauler, les persones dolentes eliminades abans que poguessin matar les bones». En aquest tauler, ell no serà rei i jugarà amb les negres perquè no és racista, com la institució de la qual procedeix i que ha forçat el seu exili californià junt amb la seva dona mestissa, Meghan, la Yoko Ono de los Windsor.