Estimat Otto von Bismarck

Pedro Sánchez i Emmanuel Macron es reuniran a Barcelona el dijous 19 en la cimera hispanofrancesa. Auguro que parlaran una mica del sistema de pensions i de l’edat de jubilació òptima. Aquest dia, els sindicats gals han anunciat vaga general i esperen paralitzar així el país. L’argument és la decisió de Macron de retardar de manera gradual l’edat de jubilació, avui en 62 anys, fins als 64 anys. El president de la República francesa justifica la decisió per motius econòmics. El sistema de pensions serà inaguantable a mitjà termini a mesura que es vagin retirant els ciutadans nascuts en el ‘baby boom’. Si no s’arregla el sistema de pensions, pot gravar el futur de la següent generació de francesos. El que passa a França, país capaç de crear el millor i el pitjor tant des del punt de vista gastronòmic, higiènic com ideològic, afecta i arriba sempre a Espanya. Aquí, en termes generals, una persona es pot jubilar als 65 anys sempre que hagi cotitzat 37 anys i 9 mesos. La teoria té truc. A hores d’ara tots coneixem persones que han sigut prejubilades en moltes empreses a edats molt inferiors a aquesta i mantenint un percentatge rellevant de salari, habitualment, fins i tot el 80%. Les prejubilacions han generat tant eufòries com depressions. Sí que és una dada, explicada mil vegades, que el Pressupost de l’Estat dedica el 41,8% de les despeses a pagar les pensions a 9 milions de persones. Un percentatge que no farà res més que anar pujant la pròxima dècada. Reformar el sistema és inevitable, flexibilitzar la decisió de les empreses per decidir l’edat de jubilació dels empleats també. No pot ser que a Espanya hi pugui acabar havent més persones passives que treballant. L’edat de jubilació no és un invent contemporani. Fins i tot també explicat mil vegades, s’ha de recordar que va ser un senyor molt conservador, aristòcrata prussià, cap de Govern de la nova nació alemanya, qui va decidir crear el primer sistema de seguretat social del món. El 1881, Otto von Bismarck va assumir algunes de les demandes de l’Església catòlica i del socialisme, per estudiar la introducció d’ajudes socials pagades per l’Estat. Finalment, el 6 de juny de 1889 el Reichstag d’Alemanya instituïa un sistema d’ajudes públiques a les persones que volguessin deixar de treballar als 70 anys, ja fossin grans o invàlides. No eren gaires. L’esperança de vida al néixer per als homes a Baviera era de 38 anys. Només alguns privilegiats, com Bismarck (tenia 74 anys en aquell moment) i els seus amics junckers superaven els 70. No va ser fins el 1916 que es va decidir reduir l’edat de jubilació voluntària als 65 anys a Alemanya. Als EUA s’hi va establir la mateixa edat el 1936. Han passat uns quants anys i, malgrat l’augment de l’esperança de vida i dels canvis laborals, aquesta edat continua sent la que marca el tall entre l’edat laboral i la de jubilació a la gran majoria de països occidentals. Desgraciadament, el debat sobre l’edat ideal per jubilar-se en el primer quart del segle XXI s’ha ideologitzat sense necessitat. Ni l’esperança de vida ni la tipologia de treball ni la capacitat física i mental avui es pot comparar a la que hi havia fa més de cent anys. Cada professió i cada professional és un món. La sostenibilitat dels comptes de l’Estat no poden estar bevent encara de la decisió encertada d’un aristòcrata prussià en una època pretèrita.

Estimat Otto von Bismarck

El debat sobre l’edat ideal per jubilar-se en el primer quart de segle XXI s’ha ideologitzat sense necessitat

El més llegit