ERC, o com negociar amb els peus

Negociar no és gens fàcil, però sens dubte és una habilitat fonamental per a qualsevol persona que es dediqui a la política, al nivell que sigui. Saber negociar també és absolutament necessari per a infinitat d'altres tasques i professions. Tanmateix, en el cas de la política és qüestió de vida o mort, com aquell qui diu. En els temps que corren, en què les majories absolutes són escasses i cal cercar vots aquí i allà, saber negociar s'ha convertit en veritablement imprescindible. De fer-ho millor o pitjor depèn de vegades assolir el govern o no, o que un executiu de coalició sigui una bullícia sense fi. A l'escriure aquestes línies sembla que el govern de Pere Aragonès, d'ERC, està a punt de sumar, gràcies al PSC, el nombre de vots requerits per aprovar els pressupostos per al 2023. Aragonès governa amb el suport solitari dels 33 diputats del seu grup , després que primer la CUP -que el sostenia des de fora- i després Junts per Catalunya -que ho feia des de dins del gabinet- li retiressin la confiança. Part essencial de l'estratègia de Salvador Illa ha passat per estendre la mà. Per presentar-se com una força constructiva i pragmàtica, amb què es pot comptar si del que es tracta és de tirar Catalunya endavant. Un dels seus objectius és esborrar la frontera entre partits independentistes i no independentistes, ja que la prevalença d'aquesta frontera el relega sense remei a l'oposició. Per construir una nova centralitat, Illa s'ha inspirat, en molts aspectes, en Convergència. Després de la ruptura amb Junts i davant la necessitat d'aprovar uns Pressupostos que el conseller Giró havia deixat molt avançats, ERC va fer un moviment estrany. En lloc de trucar a la porta del PSC -33 escons i més vots populars que ERC- o de Junts, es va afanyar a negociar i tancar amb els comuns –vuit diputats– un acord sobre els comptes, que passaven així a tenir 41 vots, lluny, llunyíssim, de la majoria necessària. Amb això, ERC aconseguia que el PSC, essencial per als republicans, se sentís menyspreat, relegat, ja que la seva mà estesa havia quedat absurdament suspesa en l'aire. Si han de ser, per la seva importància -primer partit de la Cambra catalana-, els aliats principals, ¿per què no s'hi dirigien en primer lloc? ¿Per què tancar amb els comuns un acord que seria un escull per als socialistes (i no diguem per als de JxCat)? Per si no n'hi hagués prou, ERC va exhibir el suport de patronal i sindicats per intentar pressionar Salvador Illa. Encara que costi de creure, era la segona vegada en poc temps que ERC repetia el que són errors de manual, ja que predisposen negativament a qui vols convèncer. La primera vegada va ser quan es tractava de formar govern, a principis del 2021. En lloc de començar a parlar amb Junts, destinat a ser el seu soci al Govern, ho va fer amb els de la CUP, amb 23 diputats menys que els primers i cap intenció d'integrar-se al consell executiu. El resultat de les tàctiques republicanes va ser que el PSC va decidir no només fixar, sinó també airejar públicament, una sèrie de condicions incòmodes algunes, gairebé indigeribles d'altres, que ERC havia d'acceptar. Els socialistes també van acordar, després de la primera insolència i de constatar que els republicans creien que agenciar-se els seus vots era el més fàcil del món, que s'ho prendrien amb calma. A Junts els van posar tercers a la fila, rere els comuns i els socialistes. I això que, segons l'argumentari d'ERC, els de Turull i Borràs havien de ser els més proclius a votar els Comptes, perquè pràcticament eren obra seva. Desconec quin brillant estrateg republicà és el responsable d'aquest tipus de comportaments, però s'hauria de matricular urgentment en un curset de psicologia per a talossos. Negociar és una combinació de lluita i de seducció. Per això, és fonamental saber posar-se a les sabates de l'altre. Empatitzar amb l'adversari. Fins i tot algú tan poc sospitós de bonista o ‘hippy’ com el secretari de Defensa dels EUA amb Kennedy i Johnson, Robert McNamara, va comprendre com n'és d'important l'empatia. No en va, la situa com la primera de les seves famoses onze lliçons -apreses al llarg de la seva vida- a l'imprescindible documental 'The fog of war'. McNamara va ser també president de Ford i del Banc Mundial.

ERC, o com negociar amb els peus

Desconec quin brillant estrateg republicà és el responsable de la seva estratègia, però hauria de matricular-se urgentment en un curset de psicologia per a matussers

El més llegit