Vels castradors

Aquesta gent continua a l’edat mitjana, una època per la qual nosaltres també vam passar i en què des del punt de vista actual vam cometre moltes salvatjades que afortunadament avui hem corregit, mentre que els musulmans no han pogut fer-ho i per això continuen cometent el que a nosaltres ens semblen barbaritats mentre que ells ho consideren natural i ens acusen de voler imposar-los els nostres valors i no respectar la seva pròpia cultura. El resultat és que no hi ha acord possible amb els qui creuen que és lògic condemnar la blasfèmia amb la mort (Theo Van Gogh, Salman Rushdie) i subordinen la dona a l’home com si fos una permanent menor d’edat la dignitat i protecció de la qual exigeixen tapar-la de cap a peus. La igualtat de gènere els és incomprensible i fins i tot ofensiva. Els falta marge de maniobra per veure les coses d’una altra manera perquè des del seu punt de vista no es tracta d’opinions sinó de la Veritat revelada per l’àngel Gabriel al profeta Mahoma i recollida al sagrat Alcorà. I això no hi ha qui ho canviï. Pedro Gómez García, catedràtic de Filosofia de la Universitat de Granada, ho explica de manera rotunda al dir que respecte a l’home musulmà la dona «està estigmatitzada com a inferior teològicament. És considerada inferior per naturalesa. És vista com a font d’impuresa. És jutjada com a deficient intel·lectualment i moralment. És tractada com a inferior socialment i jurídicament. Val menys en la venjança de sang. Té menys dret en l’herència. Té menys drets en el matrimoni. Està supeditada en la relació sexual. Queda en desavantatge en el divorci. Està més indefensa en cas d’adulteri. Rep pitjor càstig per l’homosexualitat. Pateix la mutilació genital. És descrita com a objecte sexual al paradís. El vel islàmic simbolitza la submissió femenina i la supremacia masculina». I és aquest vel el que per desgràcia torna a estar de moda a dos països especialment: l’Afganistan i l’Iran. A l’Afganistan els talibans imposen a les dones aquesta presó ambulant que és el burca, símbol de la submissió i permanent minoria d’edat, i acaben de prohibir-los que accedeixin a la universitat i al batxillerat mateix en una decisió que ens indigna per la seva immoralitat, al marge de l’estupidesa que des d’un punt de vista econòmic suposa prescindir de la meitat de la població que es veu limitada a la vida domèstica. ¿Què han fet els soviètics que van dominar l’Afganistan entre el 1978 i el 1992? ¿Què han fet els americans, que l’han dominat entre el 2001 i el 2021? Tots dos se’n van anar amb la cua entre les cames sense preocupar-se posteriorment per la sort de les dones afganeses i per això el món sencer s’hauria de negar a acceptar aquesta situació i adoptar concertadament mesures per obligar aquests bàrbars a canviar la seva intolerable actitud. A l’Iran hi torna a haver manifestacions massives com ja hi va haver el 2001, el 2009, el 2017 i el 2019, aquesta vegada després de la mort en mans de la policia de la moral de Mahsa Amini per no portar correctament aquest vel de la inferioritat. Es parla de 500 morts, 14.000 detinguts i condemnes de mort a la forca, algunes de ja executades en públic per a escarment d’una població que ha tornat a mostrar el distanciament del règim clerical i intolerant que l’asfixia. Entre els detinguts hi ha figures públiques que han pres partit a favor de l’eslògan: «Zan Zendegi, Azadí» (‘Dona, Vida, Llibertat’) coml’actriu Taraneh Alidoosti, l’escaladora Elnaz Rekabi, l’equip iranià de futbol que a Qatar es va negar a cantar l’himne en el partit contra Anglaterra, els futbolistes Amir Nasr Azadani (que podria ser penjat) i Ali Daiei (la seva família ha sigut forçada a tornar quan ja volava cap a Dubai), i, l’última fins avui, l’escaquista Sara Khadem, que ha participat sense vel en un torneig al Kazakhstan. Són noms de gent valenta. La situació de les dones a l’Iran és indignant i exigeix més contundència en la nostra reacció contra un règim que mira de mantenir els súbdits en un obscurantisme medieval fins al punt d’executar sense pietat els qui es rebel·len i exigeixen viure al segle XXI. No n’hi ha prou amb les condemnes verbals, s’ha de donar mitjans als qui lluiten per la seva llibertat i la seva dignitat jugant-se la vida i sotmetre aquests països a l’ostracisme internacional. Fins que canviïn.

El més llegit