Feliç camp de batalla

Cada 31 de gener ens desitgem bons auguris i anhelem, esperançats, que a partir de l’endemà millorin l’amor, la salut i la feina. A mesura que la nostra edat avança evolucionen les prioritats sobre els desitjos per a un mateix i per als altres. Si bé quan era (més) jove les meves esperances de millora anaven sobre la feina i l’amor, ara la salut inclou la major part de les meves aspiracions. Especialment així pensem els que patim d’hipocondria. Va dir Woody Allen que la frase més bonica del món no és «t’estimo», sinó «és benigne». I aquesta filosofia resumeix en dues paraules el temor que sempre arrosseguem els aprensius. La hipocondria és una cosa que augmenta amb el pas dels anys. Molts la patim al comprovar amb inquietud com les persones que ens envolten van contraient malalties que desgraciadament moltes vegades acaben malament. Els hipocondríacs només veiem aquestes, les que acaben malament. Ens tenalla la por i pensem que en cada analítica i en cada control que ens fem hi pot haver un índex que ens alarmi d’una malaltia incurable. És per això que a cada control al qual em sotmeto vaig amb l’esgarrifança del reu que s’encamina cap al mur de contenció. Sempre penso en la paràbola del camp de batalla. És aquella que diu que la vida és com un camp de batalla pel qual nosaltres, la infanteria, avança baioneta en mà cap a les files enemigues, que representen la mort. Sempre avancem. No podem deixar de fer-ho: les bombes enemigues van caient a un costat i a l’altre i anem veient amb pànic com cauen al nostre voltant moltes persones, amics, veïns, companys... Malgrat la por i el dolor, no hi ha més opció que seguir caminant proveït el millor que es pugui i confiant que la bomba, la meva bomba, la que acabarà amb mi, m’impacti el més tard possible. Al llarg de l’avenç, diverses vegades ens haurem de tirar a terra i tornar a aixecar-nos confiant que l’enemic no apunti cap on som. Un mal dia, quan el teu pas és més lent i el teu cos es veu menys capaç d’esquivar la metralla, t’impacta la bala i caus. Bonic, ¿oi? En fi, sento l’escàs efecte euforitzant de l’article. I aquí va el meu auguri: a tots els desitjo una llarga batalla.

El més llegit