Diu Annie Ernaux a ‘Mira las luces, amor mío’: «He deixat d’escriure el meu diari. Com cada vegada que deixo de registrar el present, tinc la impressió de retirar-me del moviment del món, de renunciar a dir no només la meva època sinó a veure-la. Perquè veure per escriure, és veure d’una altra manera. És distingir objectes, individus, mecanismes i atorgar-los valor d’existència». També jo escric un diari, tot i que no diàriament. La manera com escric no sol ser ni escriptura automàtica per buidar o prendre consciència dels esdeveniments i pensaments i revisar-los, ni una reflexió enginyosa sobre el que he viscut, que seria l’aspiració secreta i alhora paralitzant d’aquesta vanitosa autora. Escric... no sé ni com ni per què, perquè rares vegades els rellegeixo m’esgarrifa tornar al meu jo antic) però acumulo diaris des que soc adolescent, fins i tot abans. El meu primer diari tenia un petit pany amb una claueta daurada, les cobertes imitaven pell i tenia gravat a la portada amb lletra anglesa «El meu diari». ¿Qui me’l devia regalar? ¿Va ser un regal de Reis? Em semblava un tresor tret directament d’una pel·lícula, del món de la fantasia. Té les 20 primeres pàgines arrencades en un atac d’autocensura. Hi bolcava la meva indignació contra la meva mare i en un moment donat aquest alleujament va pesar sobre la meva consciència. Em tornava una imatge de mi mateixa poc grata, la d’una mala filla, una mala nena. Així que un bon dia que em vaig omplir de bons propòsits (ser bona, és a dir no ser jo, sinó ser millor que jo, ser una altra de semblant a mi però no jo era un desig constant en la meva infància, ser bona com els personatges dels llibres, tranquil·la, obedient, complaent, justa, temperada de caràcter, neta, ordenada, productiva, voluntariosa i alegre), vaig arrencar les pàgines i les vaig destruir.