El món gira, per Julio Llamazares

El 1951 va guanyar el premi Nadal una novel·la d’un escriptor català, Luis Romero, que avui ja gairebé ningú recorda, titulada ‘La noria’. L’autor hi relatava un dia en la vida de Barcelona a través d’una sèrie de personatges que, com catúfols d’una nòria existencial, se succeïen els uns als altres explicant la seva vida entre l’alba d’un dia i la del següent. La sensació final que el llibre deixava al lector és que tots som catúfols d’una gran nòria a la qual fem voltes sense adonar-nos-en i si ho fem és ja al final, quan la repetició ens fa advertir l’absurditat de la nostra existència. Sol passar això en alguns moments determinats, com el començament d’un nou any, que és el que estem vivint aquests dies, i per això he recordat la novel·la de Luis Romero i els seus personatges perduts en la memòria de la literatura espanyola de la postguerra del segle XX. Els seus personatges podríem ser nosaltres canviant el temps i l’escenari, fins i tot en el cas dels barcelonins, ja que la ciutat poc té a veure ja amb la d’aquell moment. Michel Jonasz, un músic francès, cantava ja fa temps una cançó a la qual venia a dir que l’obra que tots representem és la mateixa: la vida; l’escenari per a tothom és el mateix: el món; l’únic que canvia són les circumstàncies temporals i geogràfiques de cada persona. No és un gran pensament filosòfic, però serveix per il·lustrar la veritable essència de la nostra existència, tan sobrevalorada per tots especialment en l’accidental: les circumstàncies agitades de la geografia i del temps, que per a molts són més importants que l’existència en si mateixa; em refereixo a tots aquells que consideren la seva nacionalitat un mèrit, i no una casualitat del destí, que és el que és, o als que pensen que viuen al centre de la història per la senzilla raó que viuen ells. Per això, en dies com aquests, en els quals la metàfora de la nòria se’ns apareix més clara amb la seva imatge de repetició eterna, tant que ens obliga a adornar-la amb llums artificials i serpentins per dissimular-la una mica, no és sobrer que ens hi fixem, no tant per sumir-nos en la melancolia dels catúfols que han marxat com per adonar-nos dels que encara ens queden per veure girar per aprofitar la seva aigua en lloc de veure-la caure i perdre’s amb la indiferència de qui mira com passen els rius des dels ponts o les estrelles esborrant-se una darrere l’altra a trenc d’alba sense haver viscut la nit. La vida és una nòria que no deixa de fer voltes fins que, per fi, s’atura. Entre que succeeix i no, passen totes les coses que ens semblen tan importants mentre les vivim, però que amb els anys es van difuminant fins a desaparèixer del tot de la nostra memòria, tret d’excepcions. Tant les que desapareixen com les que recordem formen la nostra identitat i ens empenyen a continuar vivint, això és, a continuar fent voltes a la nòria com les criatures a les de les atraccions de fires o els animals que feien girar les dels antics pous, mentre aquelles no es detinguin o les nostres forces aguantin, en aquest últim cas. Mentre el cel giri com a la pel·lícula de Mercedes Álvarez, la nostra vida seguirà i cal aprofitar-la al màxim, no sigui que ens passi el que John Lennon va dir una vegada, potser anticipant el que seria el final de la seva: «La vida és allò que ens passa mentre fem plans per a la vida».

El més llegit