El meu fill es nega a anar a més contacontes, ¿i qui l’hi pot retreure? Diu que està fart que totes les històries que li ofereixen aquests simpàtics actors vagin de residus sòlids urbans. Del perill que suposen i de com reciclar-los. Sol començar bé la cosa: un nen, un gosset i un mariner que viuen tal aventura fins que un plàstic, o un munt de rebutjos, o un núvol tòxic... Quan apareixen les escombraries al relat, em mira amb cara de màxima irritació. Rep innombrables ensenyaments sobre la cura del planeta i l’obligació de separar els residus, a casa i a l’escola; mai tiraria res a terra, i menys al camp. Es porta bé, no com els prebosts de l’Ibex 35 que s’estan carregant la natura amb els seus negocis bruts o com els futbolistes milionaris que viatgen en reactors privats, així que creu que mereix per a les seves estones d’oci una mica d’entreteniment del bo. Del simple, del divertit. Amb personatges ficticis a qui els passen coses sorprenents. Des que li vaig explicar el concepte ‘moralitat’ l’odia amb tota la seva ànima, i em demana que el porti a espectacles sense moralitat, a l’estil d’‘Els tres porquets’ o ‘Peter Pan’, que tenen la seva substànica, però sense doctrina. Vam anar a veure ‘El gato con botas’: l’últim desig, perquè a la crítica posava que no incloïa cap afany pontificador, i li va encantar, amb els seus missatges al·legòrics, les seves metàfores boniques i molta acció. Sense plàstics i amb decibels. El comprenc molt bé, perquè jo mateixa estic cansada de rebre prèdiques, denúncies i lliçons bonistes a cada exposició, a cada obra de teatre. Vull descansar el cap i disfrutar d’una trobada amb la bellesa, amb històries apassionants, amb sentiments universals o amb les idees del proïsme i em claven un quintar de tòpics sobre els temes de moda. L’argumentari polític del moment ben trillat i amb molta moralitat simplista, perquè el públic és tan tonto que potser no capta la diferència entre el bé i el mal.