No sé si és perquè s’ho creuen o perquè li tenen por, si és que realment pensen que Mateu Lahoz és un dels millors àrbitres o si, a l’afirmar-ho, miren d’apaivagar la seva fúria. Ho va dir Xavi Hernández en la prèvia del derbi contra l’Espanyol («a mi m’agrada perquè parla, diu el que sent i t’explica perquè xiula el que xiula; m’agrada molt») i ho han repetit, al llarg de la seva carrera com a col·legiat, personatges de tant relleu com Mourinho i Ancelotti, que va arribar a afirmar que era el millor del món. De fet, a diferència d’altres àrbitres altius, Mateu Lahoz podria militar en el bàndol dels tolerants, dels dialogants. Una de les característiques que el defineixen és que tracta els futbolistes de tu. Vull dir que mira d’adreçar-s’hi no pas com a Neymar, sinó com a Ney, perquè, de fet, la seva filosofia de jutge es concentra en aquesta màxima: «Si puc, ajudo; sóc una persona que està treballant amb unes altres persones». Té aquesta percepció del futbol com a espectacle o com a generador d’emocions. Els jugadors i els àrbitres, vistos com uns operaris que fabriquen il·lusions, tots a l’una. La diferència és que uns juguen i els altres manen i xiulen i imparteixen, diguem-ho així, justícia. És a dir, la relació no és equilibrada. I aleshores és quan, de sobte, apareix la cara de míster Hyde en l’afable doctor Jeckyll. Pensant en allò de l’espectacle, Mateu Lahoz deixa de banda la companyonia i el bon rotllo, la seva tendència natural al sentimentalisme, i es converteix en una autèntica màquina esbojarrada d’ensenyar targetes, com si fos un viatjant del tèxtil. Acaba de batre un rècord mundial: en els dos últims partits que ha arbitrat, n’ha mostrat 32, que és una autèntica bestiesa arbitral. Dos partits no gens intranscendents, com ara els quarts de final d’un Mundial (Argentina-Països Baixos) i el derbi barceloní del dia 31. Quan passa això i quan, a més a més, l’exhibició de grogues i vermelles es concentra en el tram final del matx, aleshores la sensació és que l’àrbitre ha perdut els papers. A Qatar, va indignar uns i altres. Els argentins es van queixar de parcialitat i els holandesos també, i Messi va confessar que ja tenien por abans del partit («perquè sabíem com era») i el va reduir a cendres després: «No està a l’alçada». Si els dos contrincants parlen malament de l’àrbitre, hi ha una teoria que diu que és un senyal que ho ha fet bé, però també podria ser que entrés en un bucle de desesperació judicial que el converteix en el protagonista de l’espectacle. De vegades, sense ni tan sols tenir consciència de la follia i la insensatesa. Quan l’entrenador del Barça li va recriminar que el partir se li havia escapat de les mans, sense control, Mateu Lahoz va contestar: «¿Tu creus? ¿De debò? ». Era el mateix Xavi a qui, en un rampell dels seus, havia abraçat i petonejat pocs minuts abans, en un gest insòlit.