Cada gener, els espanyols acompanyen l’arrencada de l’any amb cert aire de melancolia. Els éssers estimats que ja no hi són; la filla que viu fora d’Espanya; el fill que a la nit de Nadal decideix sopar amb la família de la parella i no amb la seva; el creu i ratlla; el que havíem d’haver fet i no va poder ser. El Nadal i els primers dies de la nova anualitat conformen una època propícia per a la nostàlgia i per deixar-se arrossegar pels records i els temps passats que, durant almenys 15 dies, pensem que van ser millor. L’enyorança es dissipa un cop ens hi posem, aproximadament fins que deixem de dir «bon any» i quan s’evaporen els ecos d’aquest programa magnífic que, cada any amb més èxit, acompanya les nits de cap d’any de molts teleespectadors, aquesta joia del ‘kitsch’ que porta per nom ‘Cachitos’ i que recrea èpoques passades de la televisió musical desmitificades per peus d’imatge que es burlen del record.