Deu lliçons de la llei de violència de gènere

Els terribles assassinats masclistes del desembre van coincidir amb els 18 anys de la llei de violència de gènere. Ja, amb majoria d’edat, podem valorar les seves fortaleses i debilitats. D’unes xifres superiors a 70 assassinades a l’any, la mitjana ha baixat a 50. Hauria sigut adequat comptabilitzar també les dones salvades per aquesta llei, perquè abans no hi havia res. El problema és que, després de 18 anys, encara hi ha assassinades perquè encara hi ha agressors masclistes. Una llei o teoria és útil si funciona a la pràctica, i el masclisme sempre aprofita les esquerdes per atacar. La llei depèn dels recursos i dels qui són al capdavant. I no sempre hi ha recursos ni formació suficient. Aquests 18 anys demostren que no tot és el sistema penal i que això arriba tard quan ja s’ha comès l’agressió. Que el que cal fer és evitar que passi. I que si assassinen és perquè continuen aprenent del masclisme. Potser ja és hora d’aplicar l’altra meitat de la llei: més educació i formació. Em quedo amb la sensació que no escolten les dones. Si jo, que no soc ningú, rebo cada dia missatges en què elles m’adverteixen dels errors, ¿com pot ser que no els coneguin els qui els poden reparar? Aquí reuneixo 10 d’aquestes esquerdes. Encara no hi ha un jutjat especialitzat per cada partit judicial (territori que es divideix per distribuir la justícia). Hi ha 429 partits judicials i, segons el CGPJ (dades del 2020), només 106 jutjats. No arriben ni a la meitat. D’altres han assumit aquesta càrrega i al final atenen un robatori, un desnonament o una dona que denuncia violència de gènere, sense estar especialitzats. Ni tan sols hi ha un jutjat d’aquest tipus a totes les províncies. Això és l’inici de com ser atesa a Màlaga, a Alcobendas o a Tenerife pot ser diferent i determinant per a elles. I això també afecta les cases d’acollida sobresaturades, o les unitats d’agents al servei de les dones. A més de la valoració policial del risc (VioGén), es va preveure crear unitats de valoració forense integral (amb psicòloga, treballadora social i forense), però n’hi ha a tots els partits judicials i estan saturades de feina, quan els seus informes són vitals. On no hi ha unitats hi ha equips psicosocials, però la seva metodologia és diferent. Les dones estan esgotades de declarar diverses vegades i no sempre hi ha una valoració urgent del risc a temps. Es fia tot al VioGén, més automàtic. Hi ha valoracions que es necessiten en 72 hores i no es compleix aquest termini. De vegades, hi ha un sol forense per a diversos partits judicials, adverteix la fiscalia. A causa dels judicis ràpids, moltes dones només aconsegueixen sentència de l’últim cop, sense reconèixer el maltractament continuat, i ells reben menys pena. Només el 6,6% es jutja com a maltractament habitual. No és igual la dona que té una discapacitat o l’estrangera que no sap l’idioma o qui no té recursos. Entre nosaltres hi ha desigualtats que condicionen. El Defensor del Poble adverteix del tracte d’alguns funcionaris de policia que les «prenen per boges», que de vegades el que es demostra als jutjats de violència contra la dona es qüestiona al de família, d’«equips socials que condicionen el nivell d’ajuda» segons si les creuen o no. Reconeixen no saber com denunciar, sentir-se desemparades per advocats sense formació, no rebre tractament respectuós; temen que es desactivi VioGén sense que en siguin informades, que no hi hagi tota la coordinació entre institucions i que no es protegeixi els seus fills. Les Nacions Unides van advertir d’un patró a la justícia espanyola que desprotegeix les mares que denuncien abusos sexuals als seus fills per part dels seus pares i a les quals s’aplica el SAP, un error que fins i tot reconeix el Consell General del Poder Judicial. Necessitem transparència en l’ús dels diners destinats a les violències masclistes, per exemple, els del Pacte d’Estat, que després alguns ajuntament o comunitats els utilitzen per a manuals de prostitució o campanyes de cultura de la violació, en lloc de destinar-los al que és necessari. Això és només la punta de l’iceberg. Els errors bé els coneixen els seus responsables. Potser és hora de dir per què no es corregeixen a temps. A veure si no fan falta més anys per donar resposta al que elles, desesperades, estan cridant davant un sistema que no sempre està a l’altura.

Deu lliçons de la llei de violència de gènere

La llei depèn dels recursos i dels qui són al capdavant, i no sempre hi ha recursos ni formació suficient

El més llegit