Fa tres anys, per aquestes dates (bé, a finals de desembre), ens arribaven unes notícies de la Xina que molts es van prendre com si fossin taronges. De la Xina, és clar. És a dir, s’ho miraven (¡ens ho vam mirar!) amb una barreja de displicència i de vague interès sociològic. Aquelles coses que passen lluny, ben lluny, aquella mania de menjar ratpenats o de comprar animals exòtics com el pangolí en mercats de dubtosa higiene sanitària. Una anècdota més que amb prou feines omplia un petit racó de la informació internacional. Mirin-se les hemeroteques. Va succeir exactament així. Després, no cal recordar què va venir. Ara fa tres anys. Amb això vull dir que no és gens recomanable pensar que les fitxes de dòmino que estan caient a la Xina no acabaran per fer caure l’inestable castell de cartes on habitem. Les xifres són esfereïdores i, tot i que encara no sabem si ens les hem de creure del tot, ens parlen d’una situació tirant a catastròfica. 250 milions d’infectats per covid en tres setmanes de desembre, amb 37 milions de malalts diagnosticats en un sol dia, el 20.