M’assabento per la premsa que ha mort el Papamèrit, al cel sia. Era anomenat així perquè va tenir el mèrit de retirar-se per si mateix, no com la majoria dels seus col·legues, a qui els retira el seu immediat superior cridant-los a consultes; hi ha consultes de les quals no es torna. Benet ‒aquest era el seu àlies, ja que els papes, com els actors del Hollywood daurat, trien un nom atractiu per al públic‒ fou un gran intel·lectual, un home de gran preparació filosòfica i un erudit en el més ampli sentit del terme, del qual no he llegit mai una sola pàgina i a qui mai he escoltat ni una paraula, però es veu que això és el que s’ha de dir ara que ha mort. Passa el mateix amb Pelé, traspassat uns dies abans que Benet, tot i que va protagonitzar ben pocs traspassos durant la seva vida esportiva. D’aquest hem de dir que va ser el millor jugador de la història, encara que a penes ningú el veiés jugar en aquells temps pretelevisius. Hi ha afirmacions que no es discuteixen, sinó que s’acaten i es repeteixen, sota pena de ser tractats d’ignorants.