Kanye West, a Hitler, mitjançant el rap

Les preguntes existencials que es fa a si mateix un raper famós i multimilionari no difereixen gaire de les que ens hem fet tots alguna vegada. «El pla consisteix a beure fins que el dolor desaparegui. Però què és pitjor, ¿el dolor o la ressaca?», canta Kanye West –conegut ara com a Ye– a ‘Dark fantasy’, i confirma que els rics també ploren, o almenys que també intenten oblidar les seves penes en una barra de bar. És clar que les penes amb pa són menys, i amb milions al banc, fins i tot passen desapercebudes, tot i que al final la ressaca sigui la mateixa, bé l’hagi provocat una ampolla de Macallan Fine and Rare del 1926 o bé l’hagi causat una tirallonga de sol i ombres, un rere l’altre, sobre la barra de zinc. Mentre a Espanya posem el crit al cel perquè fa 20 anys a ‘Devuélveme a mi chica’ els Hombres G volien venjar-se d’«ese marica» omplint-li el coll de pols pica-pica, als Estats Units ningú aixeca una cella quan Kanye West –o sigui, Ye– canta a la seva nòvia que «tu podries ser la meva versió negra de Kate Moss aquesta nit, tu faràs de secretària i jo seré el cap». I després algú pretendrà convèncer-nos que el puritanisme està als Estats Units. Per a un raper ha de ser una humiliació que ningú s’escandalitzi per les seves lletres. El bo de Kanye segurament enveja Espanya, un país on, si un dia vas dir ‘marica’ en una cançó, t’exigeixen que et retractis i ets el blanc de les ires a les xarxes. Col·locat davant la tessitura de venir a viure Espanya perquè alguna ministra de Podem l’acusés de masclista i així sentir-se realitzat com a artista, o bé elevar el llistó de les seves declaracions fins a ser crucificat als Estats Units, West va triar la segona opció. Ningú l’hi pot retreure; són més segurs alguns suburbis de Chicago que segons quins barris de Madrid. Així que es va posar mans a l’obra i va declarar que «estimo els jueus, però també els nazis», una frase que podria ser el súmmum de l’equidistància, però no va ser precisament ben rebuda. «Tots els éssers humans tenen un valor per portar a la taula», va incidir el raper dels cent milions de discos venuts i 24 premis Grammy. Si la frase hagués acabat aquí, fins i tot els més acèrrims creients l’haurien estampat en samarretes, per vendre-les a canvi d’una parcel·la al cel; déu-n’hi-do la confiança en els éssers humans que desprèn aquest noi. El problema és que Kanye/Ye la va continuar així: «Especialment Hitler». No va concretar què és el que Hitler portaria a la taula. No seria menjar kosher, això segur, però les seves paraules li van valer ser nomenat Antisemita de l’Any, guardó que encara no constava entre els molts aconseguits al llarg de la seva carrera. Per demostrar que el premi era merescut, no com altres que es concedeixen mitjançant influències, més endavant Kanye West va negar l’Holocaust i va afegir que Hitler no li interessa gaire, però que el considera «un individu genial», amb un «abillament genial» i que era un «gran arquitecte», tres definicions que bé mereixen ser analitzades. Es desconeix quines són les virtuts que converteixen Hitler en un individu genial als ulls d’un raper negre del segle XXI. S’ignora quins coneixements o quines obres li atorguen el títol de gran arquitecte, tot i que bé és cert que Mao era considerat un gran timoner i mai se’l va veure pilotant ni tan sols una xalupa, i el mateix Franco, curt de vista, es va autoerigir en guaita d’Occident; deu ser que els dictadors poden accedir a qualsevol càrrec fins i tot sense estar dotats. Però és la part de l’«abillament genial» la que sona més extemporània, tret que Kanye West tingui una idea peculiar de la moda i consideri que anar per la vida amb pantalons bombatxos i gorra de plat et converteix en un dandi. I això que la seva exdona, Kim Kardashian, és model i empresària de moda. S’ignora si el motiu del seu divorci van ser les divergències a l’hora de considerar Hitler model d’elegància. El cas és que West ha de passar a la seva exdona 200.000 de dòlars mensuals, a més d’haver de repartir-se amb ella les 21 propietats que tenien; ja és mala sort que, a més, fossin un número imparell, fet que va fer encara més difícil el divorci. Això s’hi ha de sumar que el premi Antisemita de l’Any no ha agradat gaire a algunes empreses que tenien contracte amb West –o amb Ye– i que s’han afanyat a cancel·lar-lo, com ara Adidas, Balenciaga, Vogue i Foot Locker (entre d’altres), i arribarem a la conclusió que és un gran candidat a la presidència dels Estats Units, càrrec que ha anunciat que pretén assolir l’any vinent. Donald Trump, a qui va oferir ser vicepresident, diu paraulades d’ell. No és estrany: li suposa competència directa.

El més llegit