Les millors tradicions són les que es cregui un mateix. Tot i que la pandèmia ens n’ha espatllat alguna, aquest any sembla que tot ha tornat a la normalitat. La meva tradició de Cap d’Any és molt simple, però m’omple de felicitat. Agafo el metro carregada de menjar i vaig a sopar amb els meus amics a casa del Pep. Sense fills i sense parelles. Els amics de veritat, a l'estil ‘Els amics d’en Peter’. Una vegada asseguts a la taula i abans de les campanades, pronunciem en veu alta tres desitjos que li demanem al nou any. Jo he demanat diners, amor i alegria. He passat de la salut, que cau cada any, però la necessitat d’alegria i que em sorprenguin em pot. I sense saber-ho, el destí em tenia preparada una sorpresa de les bones. Una cosa que passava cada nit de Cap d’Any abans del confinament i que el meu cap havia oblidat completament. L’Elvis del Metro. Un senyor que cada cap d’any es vesteix com el rei del rock i ens canta a tots els ‘losers’ que fem el transbord a l’estació de Diagonal.