Vivim moments difícils i així com aquests dies prometem fer més exercici per treure’ns aquests quilos que ens sobren, seria desitjable que també els països es marquessin objectius compartits, ja que enfronten problemes globals amb respostes locals que són inadequades per resoldre’ls perquè els virus, siguin sanitaris o informàtics, tenen el mal costum de no aturar-se a les fronteres nacionals. I el mateix passa amb l’escalfament global, que empitjora com a conseqüència de les urgències imposades per una pandèmia que també ha perjudicat la globalització i ens ha portat a canviar preu per seguretat en les cadenes de subministraments. Tot això en un context en el qual l’ordre liberal, vencedor de feixismes i comunisme, es veu contestat des de la Xina i Rússia per formes autoritàries de governança que es diuen que són més eficaces en temps de crisi (?), mentre exigeixen un nou repartiment del poder i unes regles de funcionament internacional més conformes amb la seva pròpia cultura i valors. El resultat és que la democràcia perd terreny al món. Si els desacords entre la Xina i els Estats Units creixen els pròxims anys, com sembla probable, el món enfrontarà un seriós risc de desacoblament tecnològic que ens pot portar a sistemes incompatibles entre si d’internet, de transferències financeres, etcètera. Per si no fos prou, els excessos de desregulació dels últims anys han augmentat les injustícies perquè mentre el sistema polític predica igualtat, l’economia promou la desigualtat, ja que des de 1980 els salaris no augmenten al ritme que ho fa la productivitat. El descontentament que això produeix es tradueix en populismes i porta aigua al molí dels nacionalismes identitaris. I tot això amb una guerra a Ucraïna que amenaça d’allargar-se i d’un rebrot de la covid a la Xina. No és per tirar coets.